Páginas

miércoles, 23 de septiembre de 2015

L'alqueria de Puchades al Camí del Pouet a Campanar, per Miguel del Rey


L'alqueria de Puchades va ser un bon exemple de granja rural estructurada com un conjunt de cossos d'ús econòmic o habitacional construïts al voltant d'un edifici principal, una casa que obria façana al camí i per la part posterior es tancava en un pati format per la resta de les edificacions econòmiques o habitacionals de colons i treballadors de l'alqueria.

L'alqueria i el seu paisatge físic i social.-
Després de la ruptura del paisatge rural en el procés indecent d'urbanització de Campanar(1), en l'actualitat sobreviu la casa principal, descontextualitzada i al costat d'altres de la zona com "concessió" a la pressió exercida per grups conservacionistes, amputada, això sí, de la resta d'edificis i espais que van configurar l'alqueria.

Tipologia de l'edifici principal.-
L'alqueria es va anar construint al llarg de la història de manera contínua, edificant cossos i edificis sobre altres construccions anteriors, de manera que les restes més antigues ens situaven en els segles XV i XVI, amb murs de tàpia inequívocament d'aquestes èpoques. La configuració que trobem al final del segle XX era la d'un conjunt de construccions sobre el qual es distingia un edifici propi del segle XVII que ens parlava d'una certa estabilització tipològica que es va donar sovint en aquestes terres de l'horta; cases d'una única crugia paral·leles a façana, amb sostre a una aigua vessant a façana principal i amb un cos posterior de molt poca alçada. Una alternativa a tenir en consideració en la construcció de la casa camperola valenciana de l'època. Alqueries com aquesta de Puchades, la trobem en la propera alqueria de Ricós, també al Pouet, o en la molt plorada alqueria de la Tia Emilia a Beniferri; cases amb habitatges en planta baixa disposades en una solució molt estable i amb una gran cambra superior on se situa un important estenedor amb dos nivells de buits, compost a portell, donant-li un particular moviment a la façana.

Altres alqueries amb aquestes característiques compositives en façana, encara que de diferent estructura tipològica, les podem veure en l'Alqueria del Pi del camí de Godella en aquest segle XVII i també en els inicis del segle XVIII, amb exemples molt cuidats com l'alqueria de la Torre en el Camí Vell de Burjassot o la de Sant Llorens en els voltants de Sant Miquel i a els Reis.

L'actual cos principal va ser alçat sobre una fàbrica de tàpia d'una altra antiga alqueria possiblement dels S. XV-XVI. Aquests murs més antics ocupaven el perímetre de l'alqueria principal, i les traces dels interiors, mes el cos de graner posterior i perpendicular, construit a la banda Nord del pati, hui desaparegut.

Adossat a aquestes arquitectures trobem un cos d'ús econòmic disposat perpendicularment a la casa principal, amb la sintaxi pròpia de les porxadas, que tan abundantment trobem en l'horta, però amb una estructura constructiva estable. Hi trobem una gran obertura d'accés, similar al de la porta principal de l'habitatge, producte d'una moderna transformació marca fortament el caràcter

L'espai intern i els usos de la alquería.-
El cos principal està definit per una estructura arquitectònica de dues crugies en planta, de similars dimensions en profunditat, construïdes en paral·lel a façana i amb eix compositiu i d'accés centrat en planta. En secció ens presenta un primer cos de més alçada, dominant, abocant aigües a façana, amb un ràfec en fusta, a l'antiga, prolongació de l'estructura de coberta. El cos posterior, en canvi, té menor altura, la seva planta alta és molt menys important espacialment, alberga unes cambres d'emmagatzematge, mentre que el primer alberga la important andana, de gran alçada, amb espai propi perquè circuli bé l'aire, ventilació amb doble sistema de buits en alçada, perquè s'assequin les collites, i es puguin situar els llits per a la cria del cuc de seda.

A la planta baixa hi trobem l'habitatge amb una configuració relativament moderna: l'entrada ocupa els dos cossos en profunditat, amb obertures que travessen tots els murs. Vans adovellats a la façana posterior, amb un arc rebaixat en façana principal i amb un arc de mig punt al mur central, de la clau penja una argolla per a la romana. Des d'aquest espai s'accedeix a les diferents dependències, dos a la primera, i dos a la segona, de les crugies. Estades, que han d'haver tingut una compartimentació relativament moderna, on la subdivisió i el valor de la privacitat són presents. En primera crugia se situava l'escala d'accés, solució bastant general en aquesta època, i també la cuina, sent la resta habitacions.
La façana ens ofereix un sistema de grans buits, relativament centrats, a banda i banda de la porta, i sobre ells, uns petits buits a portell, que sense arribar a ocupar tota la façana creen una forta complexitat, presentant-nos una solució que es repeteix sistemàticament en moltes façanes de l'horta de València, com hem indicat. Les biguetes interiors, de gran amplada, no excessivament separades, podrien situar-se en els inicis del S. XVII. El tipus de referència, que en el cas de l'alqueria de Ricós, trobem amb certa inestabilitat, en Puchades es tracta d'una solució molt més estable, tant volumètrica, com planimètricament, amb una proposta en façana que ens ofereix una solució molt utilitzada en el Sis-cents valencià.

1.- Urbanització indecent atesa la devastació d'hortes i estructures capaços de conservar la memòria del lloc, arrasades per mera avarícia, desídia i poca habilitat projectual, ja es va informar del seu valor i es van donar alternatives possibles sense pèrdua d'edificabilitat


La alquería de Puchades en el Camí del Pouet en Campanar fue un buen ejemplo de granja rural estructurada como un conjunto de cuerpos de uso económico o habitacional construidos en torno a un edificio principal, una casa que abría fachada al camino y por la parte posterior se cerraba en un patio formado por el resto de las edificaciones económicas o habitacionales de colonos y trabajadores de la alquería.

La alquería y su paisaje físico y social.-
Tras la ruptura del paisaje rural en el proceso indecente de urbanización de Campanar(1), en la actualidad sobrevive la casa principal, descontextualizada y junto a otras de la zona como “concesión” dada la presión ejercida por grupos conservacionistas, amputada, eso sí, del resto de edificios y espacios que configuraron la alquería.

Tipología del edificio principal.-
La alquería se fue construyendo a lo largo de la historia, de manera continua, edificando cuerpos y edificios sobre otras construcciones más antiguas, de manera que los restos más antiguos nos situaban en los siglos XV y XVI, con muros de tapial inequivocamente de estas épocas. La configuración que encontramos al final del siglo XX era la de un conjunto de construcciones sobre el que se distinguía un edificio propio del siglo XVII que nos hablaba de una cierta estabilización tipológica que se dio a menudo en estas tierras de la huerta; casas de una única crujía paralelas a fachada, techadas a un agua vertiente a fachada principal y con un cuerpo posterior de muy poca altura. Una alternativa a tener en consideración en la construcción de la casa campesina valenciana de la época. Alquerías como esta de Puchades, la encontramos en la cercana alquería de Ricós, también en el Pouet, o en la muy llorada alquería de la Tía Emilia en Beniferri; casas con viviendas en planta baja dispuestas en una solución muy estable y con una gran cambra superior donde se sitúa un importante tendedero con dos niveles de huecos, compuesto al tresbolillo, dándole un particular movimiento a la fachada.

Otras alquerías con estas características compositivas en fachada, aunque de distinta estructura tipológica, las podemos ver en la Alquería del Pi del camino de Godella en este siglo XVII y también en los inicios del siglo XVIII, con ejemplos muy cuidados como la alquería de la Torre en el Camino Viejo de Burjasot o la de Sant Llorens en las inmediaciones de Sant Miquel i els Reis.

El actual cuerpo principal fue levantado sobre una fábrica de tapial de otra antigua alquería posiblemente de los S. XV-XVI. Estos muros más antiguos ocupaban el perímetro de la alquería principal, y las trazas de los interiores, mas el cuerpo de granero posterior y perpendicular, que se levanta en el lado Norte del patio, hoy desaparecido. 

La cuadra es posterior, pero representa una sintaxis muy peculiar en la huerta de Valencia, siendo este uno de los primeros ejemplos de una manera tradicional de adosar un espacio económico a la casa.


El espacio interno y los usos de la alquería.-
El cuerpo principal está definido por una estructura arquitectónica de dos crujías en planta, de similares dimensiones en profundidad, construidas en paralelo a fachada y con eje compositivo y de acceso centrado en planta. En sección nos presenta un primer cuerpo de mas altura, dominante, vertiendo aguas a fachada, con un alero en madera, a la antigua, prolongación de la estructura de cubierta. El cuerpo posterior, en cambio, tiene menor altura, su planta alta es mucho menos importante espacialmente, alberga unas cambras de almacenaje, mientras que el primero alberga la importante andana, de gran altura, con espacio propio para que circule bien el aire, ventilación con doble sistema de huecos en altura, para que se sequen las cosechas, y se puedan situar las camas para la cría del gusano de seda.

En la planta baja encontramos la vivienda con una configuración relativamente moderna: l’entrada ocupa ambos cuerpos en profundidad, con vanos que atraviesan todos los muros. Vanos adintelados en la fachada posterior, con un arco rebajado en fachada principal y con un arco de medio punto  en el muro central, de cuya clave pende una argolla para la romana. Desde este espacio se accede a las distintas dependencias, dos en la primera, y dos en la segunda, de las crujías. Estancias, que deben haber tenido una compartimentación relativamente moderna, donde la subdivisión y el valor de la privacidad están presentes. En primera crujía se situaba la escalera de acceso, solución bastante general en esta época, y también la cocina, siendo el resto habitaciones.


La fachada nos ofrece un sistema de grandes huecos, relativamente centrados, a ambos lados de la puerta, y sobre ellos, unos pequeños huecos a tresbolillo, que sin llegar a ocupar toda la fachada crean una fuerte complejidad, presentándonos una solución que se repite sistemáticamente en muchas fachadas de la huerta de Valencia, como hemos indicado. Las viguetas interiores, de gran anchura, no excesivamente separadas, podrían situarse en los inicios del S. XVII. El tipo de referencia, que en el caso de la alquería de Ricós, encontramos con cierta inestabilidad, en Puchades se trata de una solución mucho más estable, tanto volumétrica, como planimétricamente, con una propuesta en fachada que nos ofrece una solución muy usada en el Seiscientos valenciano.

Adosado a estas arquitecturas encontramos un cuerpo de uso económico dispuesto perpendicularmente a la casa principal, con la sintaxis propia de las porxadas, que tan abundantemente encontramos en la huerta, pero con una estructura constructiva estable. En él encontramos un gran vano de acceso, similar al de la puerta principal de la vivienda, producto de una moderna transformación marca fuertemente el carácter.

1.- Urbanización indecente dada la devastación de huertas y estructuras capaces de conservar la memoria del lugar, arrasadas por mera avaricia, desidia y poca habilidad proyectual, pues se informó de su valor y se dieron alternativas posibles sin pérdida de edificabilidad











lunes, 14 de septiembre de 2015

Casa el Rico al Camí del Pou d’Aparisi - València




La alquería de la Casa el Rico es un ejemplo interesante de la pequeña granja campesina de origen moderno. Se puede fechar en los momentos de transición entre el s. XIX y el s.XX. Nos presenta un ejemplo típico de estas granjas campesinas de origen moderno que encontramos en la zona de los Francos, Marjales y Extremales, cultivada desde antiguo, pero colonizada para habitación humana en épocas más próximas y que culmina con una densificación masiva de la zona a lo largo del s. XIX por medio de barracas que se van sustituyendo paulatinamente en las primeras décadas del siglo XX. En esta zona encontramos pequeñas casas campesinas compuestas de dos crujías, de estructuras muy conceptuales y sencillas; de dimensiones relativamente reducidas, donde está próxima la tradición de las barracas. Se complementan con porxadas resueltas a un agua, muchas veces cubiertas con teja plana, muy distinta de la teja curva que construye los tejados de la casa principal. En este edificio del Rico podemos ver una gran porxada a un agua, cubierta con teja plana, incluyendo dos cuerpos en paralelo, con dos puertas de acceso independientes; una como acceso a la ampliación de la vivienda -donde se encuentra la cocina-, más otra puerta que abre a los corrales y cuadras.


Arquitectónicamente la casa pertenece al tipo compacto de dos crujías paralelas a fachada, con línea central de carga construida por un muro con vano central situado en correspondencia con los grandes huecos centrados de las fachadas anterior y posterior. Sobre esta línea central se construirá en cubierta la cumbrera del tejado, conformando una cubierta con alero horizontal a fachada anterior y posterior. La composición de espacios se estructura a partir del eje central en planta que penetra por los grandes vanos de la casa. Eje que articula toda la arquitectura y al que se le da una materialización importante al cargarlo con el uso del paso interior-exterior, conduciéndonos hasta el patio posterior.

Las estancias (quartos) se sitúan cerradas a ambos lados en la primera crujía, dejando una dilatación en el segundo cuerpo de construcción. Allí es donde se articula la casa con los nuevos espacios que amplían a la alquería a partir de la porxada adosada al testero Norte. Cocina y almacenes, mas unos corrales y cuadras en paralelo, completan el programa, junto al patio posterior. La planta superior alberga almacenes y cambras de uso agrario.

La fachada, simétrica, sitúa en fachada el eje central compositivo que vemos en planta y lo adjetiva con los grandes vanos que definen su composición. El muro se revoca y evoca con su dibujo una sillería ausente de junta muy marcada. Tratamiento, que en primer lugar se dio a la fachada de la casa, pero más adelante se amplió a los cuerpos añadidos quizás con resultados mas que dudosos.


(val) L'alqueria de la Casa al Rico és un exemple interessant de la xicoteta granja camperola d'origen modern. Es pot datar en els moments de transició entre el s. XIX i el s. XX. Ens presenta un exemple típic d'aquestes granges camperoles d'origen modern que trobem a la zona dels Francs i Marjals, conreada des d'antic, però colonitzada per habitació humana en èpoques més properes i que culmina amb una densificació massiva de la zona al llarg del s. XIX per mitjà de barraques que es van substituint gradualment en les primeres dècades del segle XX. En aquesta zona trobem petites cases pageses compostes de dos crugies, d'estructures molt conceptuals i senzilles; de dimensions relativament reduïdes, on està pròxima la tradició de les barraques. Es complementen amb porxadas resoltes a una aigua, de vegades cobertes amb teula plana, molt diferent de la teula corba que construeix les teulades de la casa principal. En aquest edifici del Rico podem veure una gran porxada a una aigua, coberta amb teula plana, incloent dos cossos en paral·lel, amb dues portes d'accés independents; l'una com accés a l'ampliació de l'habitatge -on es troba la cuina-, més una altra porta que s'obre als corrals i quadres.

Arquitectònicament la casa pertany al tipus compacte de dos crugies paral·leles a façana, amb línia central de càrrega construïda per un mur amb obertura central situat en correspondència amb els grans buits centrats de les façanes anterior i posterior. Sobre aquesta línia central es construirà a la coberta el carener de la teulada, conformant una coberta amb ràfec horitzontal a façana anterior i posterior. La composició d'espais s'estructura a partir de l'eix central en planta que penetra pels grans obertures de la casa. Eix que articula tota l'arquitectura i al qual se li dóna una materialització important a carregar-lo amb l'ús del pas interior-exterior, conduint-nos fins al pati posterior.

Les estades (quartos) se situen tancades a banda i banda en la primera crugia, deixant una dilatació en el segon cos de construcció. Allà és on s'articula la casa amb els nous espais que amplien a l'alqueria a partir de la porxada adossada a la testera Nord. Cuina i magatzems, mes uns corrals i quadres en paral·lel, completen el programa, al costat del pati posterior. La planta superior hi han magatzems i cambres d'ús agrari.

La façana, simètrica, situa en façana l'eix central compositiu de la planta i el adjectiva amb els grans obertures que defineixen la seua composició. El mur es revoca i evoca amb el seu dibuix un cadirat absent de juntes molt marcades. Tractament, que en primer lloc es va donar a la façana de la casa, però més endavant es va ampliar als cossos afegits potser amb resultats mes que dubtosos.

miércoles, 9 de septiembre de 2015

El conjunt d'alqueries del carrer Olba a València







El conjunt d'alqueries del carrer Olba a València ens presenta un grup de cases que es poden datar entre els segles XVII i XIX, exemple del que van ser aquests antics nuclis camperols entorn de la ciutat de València, com va ser el cas de Marxalenes. Formen un conjunt de cases adossades entre si, alineades formant un "Carrer". En general responen tipològicament a cases de crugies paral·leles a façana i cobertes a dos aigües amb carener sobre la línia central de càrrega i amb petits ràfecs horitzontals abocant a façana, excepte la casa n. 4 on cal distingir l'interessant ràfec de fusta, de factura sembla que relativament moderna (S. XIX en qualsevol cas), que possiblement sigua una substitució d'un altre anterior realitzada pels seus propietaris, ja que aquests eren fusters.

L'edifici n. 4 és el més esvelt de tots, es troba en bon estat i ens presenta un cas d'edifici rural d'habitatge en planta baixa i andana superior, transformat modernament en dos habitatges que incorporaren en el seu moment els balcons. L'aler el distingeix també de la resta dels edificis, algun dels quals possiblement va tenir en el seu temps ràfec de fusta amb forta vol. La façana ens presenta una creu de rajoles amb peces del mocadoret en verd i blanc, més altres elements en blau de Manises, possiblement originaris del segle XVI, i un mosaic de rajoles amb la imatge d'un dominic amb un lliri i que els seus propietaris consideren és una advocació de Sant Vicent. L'origen d'edifici és difícil situar-lo sense conèixer les seves fàbriques, però no crec que es pugui allargar a l'època de les rajoles, encara que això és una dada. Possiblement ens trobem davant d'un edifici 
Les cases responen a esquemes de crugies paral·leles a façana amb portes d'accés centrades (cas dels edificis 1, 3 i 4), mentre que el n. 2 respon a xicotets edificis d'espais mínims, amb alguna ampliació utilitzant la porxada per eixamplar l'espai, a la manera que veiem en l'arquitectura dispersa, de la qual no se separen conceptualment aquestes cases.
La incorporació de la balconada té una història molt recent, podem veure que el trobem de manera generalitzada en els edificis 1, 3 i 4. Encara que són incorporacions producte de la transformació en habitatge de la planta superior, com passa a l'edifici n. 3, on queda una de les finestres de l'antiga andana, i fins i tot al no 4 on potser l'andana era de doble línia de finestres, per facilitar la ventilació de la mateixa.
Hi ha constància de l'obertura de l'escaleta a l'edifici 4, realitzada entorn a 1930, per habilitar l'antiga cambra, com a habitatge en una família que dividia la propietat entre els seus fills, dins de la mes pura tradició preindustrial, quan part dels membres de l'antigues famílies camperoles van abandonant el sector agrari i passant als serveis oa la indústria.
L'edifici n.1 que obre façana al Sud, presenta una façana molt compacta i massissa, amb un gran buit central com a porta d'accés, més un estret balcó superior. Una porta lateral dóna accés a un petit habitatge incorporada dins el mateix volum. Hi ha un buit impropi de gran dimensió, la porta d'un possible garatge. Un cos perpendicular a la façana resolt sense massa interès ni constructiu, ni arquitectònic, s'adossa lateralment envaint part de la façana de la casa. Un ràfec curt, d'obra, amb petits cans figurats, en una solució una mica eclèctica dins d'aquest món rural en què ens movem, és un element a assenyalar, al costat del llinda de fusta de secció rectangular que construeix la llinda d'accés i al net acabat dels brancals de finestres, amb vessaments exteriors molt geomètric que situen la fusteria al centre de la secció del mur, minorant d'aquesta manera la robustesa dels murs.
L'edifici n. 3 se situa alineat amb la resta dels edificis, obrint façana a l'Est. En façana ens presenta un potent mur de maó amb junts horitzontals relativament amples, revocat modernament amb morter possiblement de ciment, que li fa perdre caràcter a les fàbriques. Un gran arc de mig punt, resolt amb una rosca en plec de llibre de maó que el construeix, és l'element característic de la casa. La resta de la façana presenta encara la ferides de les transformacions de la planta superior que van eliminar la fenestració original de l'andana que tenia dos nivells de buits superposats en alçada. La cota enfonsada de la casa, el tipus de fàbrica i la composició de façana, ens situen en un edifici que es podria datar entre finals del S. XVII o inicis del XVIII.





El conjunto de alquerías de la calle Olba en Valencia nos presenta un grupo de casas que se pueden datar entre los siglos XVII y XIX, ejemplo de lo que fueron estos antiguos pequeños núcleos campesinos entorno a la ciudad de Valencia, como fue el caso de Marxalenes. Forman un conjunto de casas adosadas entre sí, alineadas formando un “Carrer”. En general responden tipológicamente a casas de crujías paralelas a fachada y cubiertas a dos aguas con cumbrera sobre la línea central de carga y con pequeños aleros horizontales vertiendo a fachada, excepto la casa no 4 donde hay que distinguir el interesante alero de madera, de factura parece que relativamente moderna (S. XIX en cualquier caso), que posiblemente sea una sustitución de otro anterior realizada por sus propietarios, ya que estos eran carpinteros.
El edificio n. 4 es el más esbelto de todos, se encuentra en buen estado y nos presenta un caso de edificio rural de vivienda en planta baja y andana superior, transformado modernamente en dos viviendas, a las que se les ha incorporado los balcones. El alero lo distingue también del resto de los edificios, alguno de los cuales posiblemente tuvo en su tiempo alero de madera con fuerte vuelo. La fachada nos presenta una cruz de azulejos con piezas del mocadoret en verde y blanco, más otros elementos en azul de Manises, posiblemente originarios del S. XVI, y un mosaico de azulejos con la imagen de un dominico con un lirio y que sus propietarios consideran es una advocación de Sant Vicent. El origen de edificio es difícil situarlo sin conocer sus fábricas, pero no creo que se pueda alargar a la época de los azulejos, aunque esto es un dato. Posiblemente nos encontremos frente a un edificio construido en torno al S. XVIII. No sé hoy como se encontrará el edificio, si es que se encuentra.
Las casas responden a esquemas de crujías paralelas a fachada con puertas de acceso centradas (caso de los edificios 1, 3 y 4), mientras que el n. 2 responde a pequeños edificios de espacios mínimos, con alguna ampliación utilizando la porxada para ensanchar el espacio, a la manera que vemos en la arquitectura dispersa, de la que no se separan conceptualmente éstas casas..
La incorporación del balcón tiene una historia muy reciente, podemos ver que lo encontramos de manera casi generalizada en los edificios 1, 3 y 4. Aunque son incorporaciones producto de la transformación en vivienda de la planta superior, como ocurre en el edificio n. 3, donde queda una de las ventanas de la antigua andana, e incluso en el no 4 donde quizás la andana era de doble línea de ventanas, para facilitar la ventilación de la misma.
Hay constancia de la apertura de la escaleta en el edificio 4, realizada entorno a 1930, para habilitar la antigua cambra, como vivienda en una familia que dividía la propiedad entre sus hijos, dentro de la mas pura tradición preindustrial, cuando parte de los miembros de la antiguas familias campesinas van abandonando el sector agrario y pasando a los servicios o a la industria.
El edificio n.1 que abre fachada al Sur, presenta una fachada muy compacta y maciza, con un gran hueco central como puerta de acceso, mas un estrecho balcón superior. Una puerta lateral da acceso a una pequeña vivienda incorporada dentro del mismo volumen. Existe un hueco impropio de gran dimensión, la puerta de un posible garaje. Un cuerpo perpendicular a la fachada resuelto sin demasiado interés ni constructivo, ni arquitectónico, se adosa lateralmente invadiendo parte de la fachada de la casa. Un alero corto, de obra, con pequeños canes figurados, en una solución algo ecléctica dentro de este mundo rural en el que nos movemos, es un elemento a señalar, junto al dintel de madera de sección rectangular que construye el dintel de acceso y al limpio acabado de las jambas de ventanas, con derrames exteriores muy geométrico que sitúan a la carpintería en el centro de la sección del muro, aminorando de ésta manera la robustez de los muros.
El edificio n. 3 se sitúa alineado con el resto de los edificios, abriendo fachada al Este. En fachada nos presenta un potente muro de ladrillo con tendeles relativamente anchos, revocado modernamente con mortero posiblemente de cemento, que le hace perder carácter a las fábricas. Un gran arco de medio punto, resuelto con una rosca en sardinel de ladrillo que lo construye, es el elemento característico de la casa. El resto de la fachada presenta aún la heridas de las transformaciones de la planta superior que eliminaron la fenestración original de la andana que tenía dos niveles de huecos superpuestos en altura. La cota hundida de la casa, el tipo de fábrica y la composición de fachada, nos sitúan en un edificio que se podría fechar entre finales del S. XVII o inicios del XVIII.