sábado, 27 de diciembre de 2014

Una reflexió entorn a la planta de la Casa dels Pilars- Pedreguer


Per Miguel del Rey Aynat / Publicat a la Revsita Riuralogia -  Riuraus Vius nº 1

La Casa dels Pilars va ser l’edifici central d’una explotació agrària que va estar situada a les planes entre Pedreguer i Gata, prop de la carretera nacional a la qual s’unia per un curt camí jalonat per sis pilars que suportaven un emparrat que va donar nom a la casa.

L’ edifici, una casa porticada amb el riurau incorporat en el seu propi volum disposava la seua façana cap a la pròpia carretera, en un intent de vincular-se a aquesta, a l’element territorial que la podia unir a allò que estava més enllà, al camí cap al llunyà mercat del seu producte principal. Per a ella aquesta voluntat de proximitat a la via principal, al progrés que significava el comerç, i una certa coqueteria que permetés ser vista i reconeguda en la seua forma, amb aquell curt camí jalonat de pilars, era més important que l’orientació estricta de la casa cap al migdia. Aquesta orientació atàvica que obri les nostres cases primigènies cap al sol, cap a la llum, i en aquest cas cap a les orientacions que permetran la màxima rendibilitat del riurau com assecador, coincident amb un bon sequer. En aquest cas no és així, la vanaglòria de la forma domina sobre altres qüestions agràries. Casa i riurau, ja que en aquest cas són un, presentaven la seua graciosa figura cap al camí, una mica elevada de la cota del mateix, com recomanen els tractadistes clàssics, esperant rebre les vistes dels viatgers o les visites dels comerciants, acollint mirades i visites sota les ombres profundes de les seues arcades.

Però aquí acabaven les seues aspiracions venusianes, la utilitas reprenia el protagonisme en el moment que penetraves les ombres dels seus murs. Era una casa a la manera antiga, on els espais eren prou ambigus com per a albergar les més diverses funcions. Res més lluny del “funcionalisme” que les nostres cases rurals. Són veritables granges obertes a qualsevol adaptació que permeta millorar el rendiment, o aixoplugar el que fos necessari, fins i tot el que encara no s’hagués pensat. “Construir” espai estava per sobre de qualsevol condició d’ús, la qual cosa permetia que amb petites adaptacions o transformacions fos possible desenvolupar qualsevol funció al seu interior. La versatilitat, conceptes com adequació a l’usuari, capacitat de transformació, conceptes nous en el discurs contemporani de l’arquitectura, estaven perfectament resolts en les nostres arquitectures tradicionals, de manera que l’usuari podia perfectament personalitzar el seu espai, adequar-se sense massa esforç a les seues necessitats.


La granja agrària constava d’una casa amb un pati posterior, més dos estufes annexes obertes cap al sud/sud-oest on hi havia un sequer enfront de les estufes. Un camí d'accés porticat amb pilars jalonant a banda i banda permetia l'entrada a la casa i les terres de cultiu especialitzades en vinyes per a la producció de raïm de moscatell.

La casa d’uns 12 metres de façana constava de dues navaes paral·leles a façana, amb dues plantes i coberta amb teulada a dues aigües i ràfec horitzontal. L’arcada del riurau ocupava la primera de les crugies i constava de tres arcs, possiblement carpanells suportats per pilars del mur de façana, amb dos arcs laterals, de manera que definia un porticat diàfan baix el primer cos de construcció. Sobre ell les petites finestres, possiblement tres, de l’andana o la cambra, i, rematant la façana, el ràfec construït amb maons fets a ma i segurament dibuixats amb aquelles formes sinusoidals fetes amb l ́impronta dels dits.

Coincident amb l’arc central, una porta permetia l’accés a la casa. Porta i arc central que coincidien amb l’eix que es perllongava des del mateix camí d’accés. Pasada la porta i ocupant la segona crugia, un gran espai presidit a l’esquerra per la llar, amb un quartet, el rebost, que s’obria en una inestable i incompleta tercera crugia. Enfront de la llar una escala y darrare seu una petita habitació. Per l’escala pujaven a la cambra, un espai diàfan, en el qual només es distingia una petita saleta a la dreta de l’escala.

Després d’aquestes estades un pati que ocupava part d’aquesta inexistent tercera crugia. Pati que s’obria a l’exterior per una porta àmplia oberta cap al sud que permetia l’accés d’animals i d’algun vehicle. Al seu costat un cisterna. Àmplia, més o menys redona en planta, amb un safareig lateral, que permetia llavar-hi fàcilment des de les arcades del riurau. Després del pati i afegides, com a elements adossats, dos estufes per a l’assecat del raïm.

Tot construït en maçoneria i conformant les arquitectures en pedra de marès: columnes d’accés, brancals i dovelles dels arcs, revocat lleugerament per una fina mà de morter de calç que alhora que impermeabilitza, permet veure o imaginar les pedres de la fàbrica. La coberta de teula corba, els ràfecs en maó massís d’argila.

Des de les seues pedres perdudes hem pogut traure amb l ́ajuda de la paraula i dels records dels que un dia llunyà vixqueren allí, unes lletres i un croquis d’allò que un dia va ser una bella arquitectura: La Casa dels Pilars.



UNA REFLEXIÓN ENTORNO EN LA PLANTA DE LA CASA DELS PILARS
Por Miguel del Rey Aynat / Publicado en la Revista Riuralogia - Riurau Vius nº 1

La Casa dels Pilars fue el edificio central de una explotación agraria que estuvo ubicada en las llanuras entre Pedreguer y Gata, cerca de la carretera nacional a la que se unía por un corto camino jalonado por seis pilares que soportaban un emparrado que dio nombre a la casa.

El edificio, una casa porticada con el riurau incorporado en su propio volumen disponía su fachada hacia la propia carretera, en un intento de vincularse a ésta, al elemento territorial que podía unir a lo que estaba más allá, en el camino hacia el lejano mercado de su producto principal. Para ella esta voluntad de proximidad a la vía principal, al progreso que significaba el comercio, y una cierta coquetería que permitiera ser vista y reconocida en su forma, con ese corto camino jalonado de pilares, era más importante que la orientación estricta de la casa hacia el mediodía. Esta orientación atávica que abra nuestras casas primigenias hacia el sol, hacia la luz, y en este caso hacia las orientaciones que permitirán la máxima rentabilidad del riurau como secador, coincidente con un buen secadero. En este caso no es así, la vanagloria de la forma domina sobre otras cuestiones agrarias. Casa y riurau, ya que en este caso son uno, presentaban su graciosa figura hacia el camino, algo elevada de la cota del mismo, como recomiendan los tratadistas clásicos, esperando recibir las vistas de los viajeros o las visitas de los comerciantes, acogiendo miradas y visitas bajo las sombras profundas de sus arcadas.



Pero aquí acababan sus aspiraciones venusiana, la utilitas retomaba el protagonismo en el momento que penetren las sombras de sus muros. Era una casa a la antigua usanza, donde los espacios eran lo suficientemente ambiguos como para albergar las más diversas funciones. Nada más lejos del "funcionalismo" que nuestras casas rurales. Son verdaderas granjas abiertas a cualquier adaptación que permita mejorar el rendimiento, o cobijar lo que fuera necesario, incluso el que aún no se hubiera pensado. "Construir" espacio estaba por encima de cualquier condición de uso, lo que permitía que con pequeñas adaptaciones o transformaciones fuera posible desarrollar casi cualquier función en su interior. La versatilidad, conceptos como adecuación al usuario, capacidad de transformación, conceptos nuevos en el discurso contemporáneo de la arquitectura, estaban perfectamente resueltos en nuestras arquitecturas tradicionales, por lo que el usuario podía perfectamente personalizar su espacio, adecuarse sin demasiado esfuerzo a sus necesidades.

La granja agraria constaba de una casa con un patio posterior, más dos estufas anexas abiertas hacia el sur / suroeste donde había un secadero frente a las estufas. Un camino de acceso porticado con pilares jalonando a ambos lado permitía la entrada a la casa ya las tierras de cultivo especializadas en viñedos para la producción de uva de moscatel.

La casa de unos 12 metros de fachada constaba de dos Nava paralelas a fachada, con dos plantas y cubierta con tejado a dos aguas y alero horizontal. La arcada del riurau ocupaba la primera de las crujías y constaba de tres arcos, posiblemente carpaneles soportados por pilares del muro de fachada, con dos arcos laterales, por lo que definía un pórtico diáfano bajo el primer cuerpo de construcción. Sobre él las pequeñas ventanas, posiblemente tres, del andén o la cámara, y, rematando la fachada, el alero construido con ladrillos hechos a mano y seguramente dibujados con aquellas formas sinusoidales hechas con impronta de los dedos.

Coincidente con el arco central, una puerta permitía el acceso a la casa. Puerta y arco central que coincidían con el eje que se prolongaba desde el mismo camino de acceso. Pasada la puerta y ocupando la segunda crujía, un gran espacio presidido a la izquierda para el hogar, con un cuarteto, la despensa, que se abría en una inestable e incompleta tercera crujía. Frente del Hogar una escala que no es situada en la parte más profunda de la derecha, permitiendo la existencia de una pequeña habitación detrás de él. Por la escalera subían a la cámara, un espacio diáfano, en el que sólo se distinguía una Ptit salita a la derecha de la escalera.
Tras estas estancias un patio que ocupaba parte de esta inexistente tercera crujía. Patio que se abría al exterior por una puerta amplia abierta hacia el sur que permitía el acceso de animales y de algún vehículo. A su lado un cisterna. Amplia, más o menos redonda en planta, con un lavadero lateral, que permitía lavarse fácilmente desde las arcadas del riurau. Después del patio y añadidas, como elementos adosados, dos estufas para el secado de la uva.

Todo construido en mampostería y conformando las arquitecturas en piedra arenisca: columnas de acceso, jambas y dovelas de los arcos, revocado ligeramente por una fina mano de mortero de cal que a la vez que impermeabiliza, permite ver o imaginar las piedras de la fábrica. La cubierta de teja curva, los aleros en ladrillo macizo de arcilla.

Desde sus piedras perdidas hemos podido sacar con la ayuda de la palabra y de los recuerdos de los que un día lejano vivan allí, unas letras y un croquis de lo que un día fue una hermosa arquitectura: La Casa dels Pilars.  

miércoles, 19 de noviembre de 2014

SÈQUIA DE QUART-BENÀGER-FAITANAR / por Miguel del Rey





La séquia de Quart-Benàger-Faitanar té el seu origen en l'Assut de Quart. En el seu tram inicial discorre per la marge dret del llit ia l'altura de Quart es produeix la seva derivació principal, a les Llengües de Sant Onofre, la qual cosa dóna origen al braç de Benàger i Faitanar. Continua cap al sud regant els camps de Mislata, Xirivella, Picanya i Paiporta. En el seu recorregut travessa el Barranc de Torrent per mitjà del Acueducte dels Arcs, i acaba desembocant en la Sèquia de Favara .. En terme de València rega les terres de les partides de Faitanar. L'ermita de sant Onofre, les llengües que hi ha, al Molí de la Campaneta i les llengües de Paiporta. A l'horta de Faitanar dels principals braços de la sèquia són els següents: El Braç de Na Belluga, Braç de Ferrer, Braç de Bartol, de la Reia i del Camí de València, amb els elements hidràulics més importants.



ACEQUIA DE QUART-BENÀGER-FAITANAR
La acequia de Quart-Benáger-Faitanar tiene su origen en el Azud de Quart. En su tramo inicial discurre por la orilla derecha del cauce y a la altura de Quart se produce su derivación principal, en las Lenguas de Sant Onofre, lo cual da origen al brazo de Benager  y Faitanar. Continúa hacia el Sur regando los campos de Mislata, Xirivella, Picanya y Paiporta. En su recorrido atraviesa el Barranco de Torrent por medio del Acueducte dels Arcs, y termina desembocando en la Acequia de Favara. En término de Valencia riega las tierras de las partidas de Faitanar. La ermita de san Onofre, las lenguas que allí existen, el Molí de la Campaneta y las lenguas de Paiporta. En la huerta de Faitanar los principales brazos de la acequia son los siguientes: El Braç de Na Belluga, Braç de Ferrer, Braç de Bartol, de la Reia y del Camí de Valéncia, con los elementos hidráulicos más importantes.

 Assut de Quart
ACEQUIA DE QUART
El comienzo del trazado de la acequia está en el azud de Quart, ubicado unos 200 m aguas arriba del puente de la A -7 sobre el río Turia. El canal desvía prácticamente todas las aguas del río para hacerlas llegar hasta la cámara de carga de la Central Hidroeléctrica de Volta llamada Molino de Daroquí en término de Quart. Allí, las aguas turbinadas vuelven al río y las aguas de riego continúan por la acequia. Por este motivo, a este tramo de la acequia de Quart se le llama también Canal de Daroqui.
El recorrido de la acequia sigue por el norte de Manises, cruza la V-11 y ya circula cubierta siguiendo el trazado del Paseo de l'Horta de Manises. Cruza la CV-371 y sale a la luz en dirección a Quart de Poblet y termina su recorrido en la Ermita de San Onofre, donde comienza la acequia de Benàger i Faitanar que se introduce en el término de Valencia.

LA ACEQUIA DE BENAGER-FAITANAR
Tras atravesar Aldaia y Alaquas, sale de nuevo por el camino del Dijous, donde recupera su trazado abierto entre campos de la huerta. Gira hacia el este en las proximidades de Torrente y discurre en el límite entre Picanya y Valencia por el entorno del Pozo de San Cristóbal. Continua su trazado paralela a la margen izquierda del Barranco de Poyo, cruzando el casco urbano de Paiporta para alargarse hacia el sur y terminar su recorrido después de cruzar la CV-400, desaguando sus sobrante sobre la acequia de Favara junto al casco urbano de Benetúser

Información parcialmente extraida del Catálogo de Bienes Patrimoniales de origen Rural  del Término de Valencia, 2012. Autor Miguel del Rey

lunes, 3 de noviembre de 2014

El Mas del Rosari a Albalat dels Sorells, per Miguel del Rey


El Mas del Rosari, és un gran conjunt d’arquitectura rural, nucli d'una gran heretat agrícola -que supera les 6 ha de superfície-, que se situa en l'àrea de secà del terme d'Albalat dels Sorells, localitzant-se en les proximitats del Camí de Vinalesa a Museros. No massa lluny d'aquí, a l'E de la finca, es troben espais d'horta tradicional beneficiats pel reg de la Sèquia de Montcada.


Actualment, el conjunt de la massa parcel·lària que envolta aquest edifici, està dedicat al cultiu de cítrics, tot i que en algunes parcel·les soltes, i després de l'arrencada dels tarongers, s'observa que la seua superfície està dedicada al cultiu hortícola. El reg d'aquestes terres, s'efectua amb aigües elevades amb motobomba.

No resulta estrany, fixar la nostra vista en aquesta masia, ja que ens trobem davant d'un dels exemples més interessants i complexos de residència rural noucentista dins del secà d'aquesta zona, on hi ha un cert equilibri entre les seues funcions com a residència de descans i la seua activitat com a explotació agrícola.



El primer que destaca en gran manera en aquesta construcció de principis del segle XX, és la tremenda asimetria compositiva de gran part del conjunt arquitectònic. On, només seua façana principal, transpira un cert "academicisme" a l'hora de guardar un ordre en la disposició dels principals elements que recorren l'exterior de les diferents altures existents en el cos principal. Així, cal valorar aquesta façana, seua composició, els seus panells ceràmics, la balconada central, etc, la resta dels cossos presenten un desigual encaix, perceptible a través de les diferents cobertes i la no coincidència dels seus buits i diferents alçades. Resultant feina difícil una lectura sistemàtica de l'organització del seu espai intern.

Al costat del Mas del Rosari, també es troben altres edificacions auxiliars, sense ús actualment, que van haver d'estar dedicades a funcions de agràries, on s'inclou una gran bassa de reg.

El Mas del Rosari és una gran finca rústica, que com tantes altres d'aquesta comarca, és fruit de la reiterada transformació d'importants àrees de secà en regadiu que es va registrar a l'horta de València al llarg del segle XIX i principis del segle XX.

La seua estructura, realment imponent, destaca ràpidament a l'horitzó, especialment, a través de la verticalitat de la seva elevada volta, un privilegiat mirador del paisatge dels voltants. Són de destacar els arbres que envolten la casa i es distingeixen fàcilment en el paisatge pla de l'horta.



El Mas del Rosari, es un gran conjunto arquitectónico, núcleo de una gran heredad agrícola —que supera las 6 ha de superficie—, que se ubica en el área de secano del término de Albalat dels Sorells, localizándose en las proximidades del Camino de Vinalesa a Museros. No muy lejos de aquí, al E de la finca, se encuentran espacios de huerta tradicional beneficiados por el riego de la Acequia de Moncada.
Actualmente, el conjunto de la masa parcelaria que rodea este edificio, está dedicado al cultivo de cítricos, aunque en algunas parcelas sueltas, y tras el arranque de los naranjos, se observa que su superficie esta dedicada al cultivo hortícola. El riego de estas tierras, se efectúa con aguas elevadas con motobomba.

No resulta extraño, fijar nuestra vista en esta masía, pues nos encontramos ante uno de los ejemplos más interesantes y complejos de residencia rural novecentista dentro del secano de esta zona, donde existe un cierto equilibrio entre sus funciones como residencia de descanso y su actividad como explotación agrícola.


Lo primero que destaca sobremanera en esta construcción de principios del siglo XX, es la tremenda asimetría compositiva de gran parte del conjunto arquitectónico. Donde, solamente su fachada principal, transpira un cierto “academicismo” a la hora de guardar un orden en la disposición de los principales elementos que recorren el exterior de las distintas alturas existentes en el cuerpo principal. Así, hay que  valorar esta fachada, su composición, sus paneles cerámicos, el balcón central, etc, el resto de los cuerpos presentan un desigual encaje, perceptible a través de las distintas cubiertas y la no coincidencia de sus huecos y diferentes alturas. Resultando tarea difícil una lectura sistemática de la organización de su espacio interno.

Junto al Mas del Rosari, también se encuentran otros edificaciones auxiliares, sin uso actualmente, que debieron estar dedicadas a funciones de agrarias, donde se incluye una gran balsa de riego.

El Mas del Rosari es una gran finca rústica, que como tantas otras de esta comarca, es fruto de la reiterada transformación de importantes áreas de secano en regadío que se registró en l’horta de Valencia a lo largo del siglo XIX y principios del siglo XX.

Su estructura, realmente imponente, destaca rápidamente en el horizonte, especialmente, a través de la verticalidad de su elevada torre, un privilegiado mirador del paisaje colindante. Son de  destacar los árboles que rodean la casa y se distinguen fácilmente en el paisaje llano de la huerta.

domingo, 2 de noviembre de 2014

Relacións d’excitació i reacció: Manuel Sanchis Guarner i l’arquitectura popular, per Miguel del Rey


Relacións d’excitació i reacció: Manuel Sanchis Guarner i l’arquitectura popular

* Extracte de la conferència dictada per l´autor al Curs de la UCE a Prada  l´any 2010 en l´homentge a D. Manuel Sanchis Guarner pel centenari del seu naixement,
 Publicat al n2 de la Revista Riuraulogia, Estudis dels Riuraus i de l’Arquitectura Rural, Riuraus Vius 02-2013

“El nexe entre la terra i l’home no és fatalista; no és cap relació de causa efecte, sinó d’excitació i reacció”. Aquest raonament que valora particularment la cultura es repeteix als llibres del professor Manuel Sanchis Guarner. Ho podem vore a la seua primer obra: “La llengua dels Valencians”, i també, al seu primer estudi d’arquitectura popular, en la introducció als “Molins de Vent de Mallorca”. Pot ser la primera raó per treballar un lingüista en un camp tan específic, el de la cultura popular, la recerca dels vincles més atàvics, aquells que es poden trobar en el món rural.
Aquesta raó, raonament que es pot complementar amb  l´afirmació sobre la casa pagesa  que entén “…edificada amb els recursos locals, segons procediments seculars, sense cap influencia exòtica, revela el fons indígena i mil·lenari de l’ànima col·lectiva” són des de la meua perspectiva, els eixos d’un discurs ampli, obert i ric intel·lectualment; el discurs de Sanchis Guarner entorn a l´arquitectura popular i al paisatge construït per l´home amb la seua activitat.
A partir d’aquestes premisses es desenvolupa la tasca del professor en el camp de l’estudi de l´arquitectura popular, que es va centrar en dos grans treballs: la publicació dels llibres Els molins de vent mallorquins i Les barraques valencianes. A més de la construcció de les veus Barraca, Mas, Alqueria, Tanyada, Riurau, Coberta, etc, als diccionaris fets, davall la direcció de Francesc de Borja Moll, al llarg dels anys 30 i 40 del segle passat. Sense oblidar les observacions entorn a l´arquitectura que aporta a la seua gran obra La Ciutat de València publicada ja molt més avant en el temps.
En aquesta tasca podem distingir un interés particular en:
-                 El coneixement directe de la cultura popular del país. Interés per la llengua que el fa recollir els mots i paraules pròpies d’una cultura, en particular del món rural. Curiositat per la literatura, pel coneixement d’ allò publicat, de buscar relacions entre els diversos autors –una llavor pròpia de l’erudit que sempre va ser-.
-                 La voluntat de conéixer els mots i les variacions locals; disciplina que va dependre dels seus professors a Madrid, tots ells influïts per les línies que devenien de les escoles alemanyes que uns anys abans varen revolucionar el coneixement, en particular la lingüística, l’etnografía i l’arquitectura,  i ens deixaren una importantísima documentació d´una cultura presa uns pocs anys abans de la transformació social, cultural y econòmica que la va fer desaparéixer.
-                 Una relació de vegades complexa amb el treball de camp, deguda, en part, a la seua condició d’exiliat a Mallorca, ciutat on va escriure el llibre sobre la barraca valenciana. Llibre que inclou unes imatges prestades en la major part, cosa que ens assabenta de la poca capacitat de moviment que Manuel Sanchis Guarner tenía en aquell moment, a més de la precarietat de mitjans per elaborar el treball.
-                 Importància de la cultura, la tècnica, el llenguatge i també de l’home que habita i construïx l´arquitectura; qüestions que, totes plegades, juguen un paper fonamental a l’hora de configurar la casa: el lloc cultural per excel·lència. En aquesta cultura tradicional es conserven les formes, tant les lingüístiques com les constructives; vincular les paraules amb les formes i les coses té un gran valor, ja que ens parla de l´origen de les formes, de les transformacions dialectals, etc. Plantejament que inclou a la vegada la capacitat de transformació en aquestes societats dintre d’una cultura basada en la mímesi, en la tradició.
-                 A més d´una decantació no determinista en l´arquitectura i en les relacions amb l´entorn cultural, qüestió que ens permet aproximar-nos a una concepció relativament moderna del paisatge, on la idea de transformació,”d’excitació i reacció”, com ell diu, mostra una visió, podríem dir, d’actualitat
Aquest pensament es desenvolupa en els seus dos llibres; uns estudis ben raonats, on fa un compendi de tot allò que en eixe moment es coneix entorn a aquestes manifestacions de l´arquitectura popular. És possible que siguen els primers llibres científics moderns sobre la nostra arquitectura popular; llibres estructurats a partir d’ un coneixement lògic i erudit, que se n’ix completament del localisme tradicionalista, per a entendre el folklore como una branca del coneixement i no com una mera identificació local. Dos llibres que publica l’editorial Barcino entre els anys 1955 a 1957; una època en la qual habitava a Mallorca, translocat pel franquisme; dos llibres des dels quals construirem aquestes reflexions.

La biografia de Manuel Sanchis Guarner relativa al treballs sobre l´arquitectura popular

No és el lloc per fer una biografia de MSG, volem  sols ressenyar que es formà com a filòleg i historiador al Centre d’Estudis Històrics de Madrid, on fou deixeble de Menéndez Pidal, Navarro Tomàs i Américo Castro, entre d’altres.
-                 El 1933 Col·laborà a l’ALPI (“Atlas Lingüístico de la Península Ibérica”). Va publicar La llengua dels valencians.
-                 L’ any 1936 s’incorporà a l’equip d’enquestadors de l’”Atlas Lingüístico de la Península Ibérica” i recorregué els Països Catalans per fer les enquestes per a la part catalana de l’ obra esmentada.
-                 Entre 1939 i 1943 va dependre l’alemany al Camp de Concentració de Monteolivete, a València, on va traduir l’obra de Max Thede “Die Albufera von Valencia”, fent un exercici d’aproximació real als deixebles de l’escola d´Hamburg.
-                 De 1943 a 1959 va residir a Mallorca, on ajudà el gran filòleg mallorquí Francecs de B. Moll, en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear, que havia iniciat mossèn Alcover. En aquells anys també seguí treballant en la història lingüística i literària valencianes, amb llibres com “Introducción a la historia lingüística de Valencia” (1949), que prologà el seu mestre, Menéndez Pidal. Des del 1950 formava part de la Institució Alfons el Magnànim.
-                 Fins al 1959 visqué a Mallorca exercint de professor d’idiomes i col·laborant molt eficaçment en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear. També per aquell temps féu les darreres enquestes per a l’”Atlas Lingüístico de la Península Ibérica” esmentat i fou encarregat de preparar la publicació d’aquesta gran obra dialectològica, el primer volum de la qual fou presentat en el Congrés de Filologia Romànica d’Estrasburg (1962).
En el capítol segon del seu llibre sobre els Molins de Vent a Mallorca -1955, ens parla del seu interés per esta arquitectura i les raons que el portaren a estudiar estes manifestacions de la cultura popular, les quals valora particularment, anomenant-les en el seu llenguatge de fa 63 anys com “elements pintorescos, o manifestacions del folklore del país”; elements que hui s’ han desvetlat  essencials per a la construcció del paisatge, per la qual cosa, hui s’anomenen “elements caracteritzadors del paisatge”, vist el canvi que en el temps han tingut les paraules, que, com molt be diu MSG, cal atendre-les en el moment social i temporal en què són usades.

Conceptes a l´hora d’ estudiar l’ arquitectura popular.-

Vejam el que diu al primer dels epígrafs d’ un dels llibres,Els  Molins a Mallorca:
-                 Sobre el “Tipisme”: allò que individualitza un lloc i una gent, és eI conjunt de formes tradicionals de cultura popular, subordinades als esdeveniments històrics, a les condicions geogràfiques i a l’economia social.
-                 De la “cultura popular material” diu que es més que un simple motiu de pintoresquisme: inclou una tècnica, una nomenclatura, i sovint també unes creences, uns refranys, unes cançons, elaborats pels pagesos i menestrals de cada país, arrelats a la terra conreada, aferrats a la tradició, refractaris a les innovacions de la civilització.
Inclou aquí una qüestió molt actual: la diferencia de dos conceptes necessàriament pròxims i alhora tan diferents com són cultura i civilització.
                La cultura, propera a la terra i als mites i ritus que s’han construït al llarg del temps, propera als homes i dones que l’han construïda amb el seu esforç callat i col·lectiu. La cultura parla dels individus que formen una comunitat, de la manera de viure, de menjar, de treballar, de les seues il·lusions i creences. Està directament vinculada a la terra on naix. Allò rural, en aquest cas, és paradigma de la cultura, ja que ens acosta als orígens, als ancestres. I la casa rural, l’ element bàsic de referència.
                La civilització pertany al món de les idees, al pensament dels pobles, sempre es desvincula de la terra, el seu escenari és la ciutat, l’àmbit d’existència, l’Estat i la seua escala les nacions, els grans territoris.
El conflicte entre  rural i urbà, entre  ciutat i  camp, entre civilització i cultura, ha estat present i ha marcat les relacions entre la ciutat i el territori. Podem així entendre el desinterés dins de la nostra potent civilització contemporània per la cultura rural, per allò atàvic, per allò que uneix a la terra, allò que tant li interessava a MSG; a més de lo  fràgil que resulta el paisatge rural – i la seua cultura- enfront de les transformacions de la civilització contemporània.

Sobre els mètodes de treball entorn a l´arquitectura i la cultura popular.-

Podem observar en els seus treballs que el nostre autor es decanta teòricament per referències directes  a la metodologia de l’escola d’Hamburg. Diu sobre els mètodes:  “Diversos filòlegs, aplicant el mètode d’investigació dialectal “Worter und Sachen”, en què el vocabulari és estudiat en la seua íntima relació amb la cultura popular material, s’han ocupat dels molins de vent baleàrics, posant la geografia lingüística i la historia cultural en estret i fecund contacte”. Però en les seues publicacions podem constatar que ell no utilitza directament aquest mètode. MSG té molt en compte allò publicat, però no aporta un treball de camp inèdit que garantisca aquesta metodologia –qüestió bàsica en aquesta disciplina tedesca-.
En la seua inigualable tasca es decanta per la llavor pròpia d`un erudit, d’un investigador curiós que va, a poc a poc, recollint alló que coneix de la societat en la que viu, alló que ha parlat amb altres persones. Recolzant-se en un treball de recopilació i reinterpretació d’ alló que altres han fotografiat en ocasions, o redibuixant, les fotografies d’ anteriors treballs.
Es podria dir que es tracta de la tasca del curiós coneixedor de lo publicat i a la vegada interessat per desvetlar allò que coneix de la seua experiència personal. Centrat en la seua veritable passió pels llibres, per la bibliografia, per les paraules i per la vida d’elles i de com les persones les utilitzen. El coneixement de les fonts documentals i la seua naturalesa curiosa, li permeten relacionar la informació que rep de molt diverses fonts, informació que contrasta amb el seu saber personal, amb la seua experiència vital amb el poble; però  el fet de no disposar de llibertat de moviments, de mitjans, o d’una infraestructura básica, en aquella època de penúria, fa que la presa de treballs de camp  no estiga al nivell d’ allò altre, de la seua capacitat d´accés a materials bibliogràfics de primera mà. I és aquí on es mou molt bé el mestre, amb una ampla referència bibliogràfica on destaquen filòlegs i folkloristes locals, particularment: L’arxiduc Lluís Salvador, el seu company Francesc de B. Moll, Friz Kruger i els deixebles de l’escola alemanya, entre els quals estava el jove Max Thede, i per descomptat Menéndez Pidal, Violant i Simorra i Julio Caro Baroja, el seu mestre.
Així doncs, entenc que els seus treballs pertanyen més al món de l’erudició, que a la doctrina del pensament de la lingüística i la dialectologia d’uns anys abans.

Els Molins de Vent de Mallorca.-

És el primer dels llibres que publica sobre aquest tema d´arquitectura popular i amb ell enceta la relació amb l´editorial Barcino, l’any 1955. Es tracat d´un opuscle de 57 planes de 19 per 13,5 cm, editat en rústica amb una informació gràfica important, en la qual es barregen fotografies, dibuixos i làmines de pintures sobre temes propis de l´obra. Junt a les imatges de l’autor, fotografies i alguns esquemes i dibuixos; en general, aporta làmines de Francesc. Moll, de Miquel Fullana, algunes de Julio Caro Baroja, etc. i les fotografies de Tous, de l´editorial Roco, i de l´Album Meravella. Es de destacar l´absència de planimetria, no apareix ni un sol planol dels molins ni de les relacions amb ses posesions o el territorri.
Sobre els molins pensa, i eixa es la raó del llibre, que estos artefactes són alguna cosa més que el motiu per a una fotografia, un quadre o una vinyeta de decoració folklórica. Interessava estudiar llur técnica, arreplegar el vocabulari d’ eixe món i eixa tècnica; calia entrar-hi, veure com funcionaven, parlar arnb els moliners, enregistrar les característiques d’aquesta indústria popular, abans que no perdés la vitalitat, comparar-les amb les de la indústria deIs altres països, i determinar-ne quines són les diferències.
Inclou un primer capítol sobre els molins com a elements caracteritzadors del paisatge mallorquí, amb una cita de Pius XI que fa referència a uns pelegrins i sacerdots mallorquins que cincuanta anys arrere  havien passat, ocasionalment, per la badia de Palma, amb aquestes paraules: “ebbene, figlio, esistono ancora quelli bianchi mulini”
Acaba el capítol amb una certa nostàlgia dels molins: “Cap d´ells es conserva ara en activitat, i tampoc no en queda ja cap sencer. A Palma només n´hi ha un de restaurat....... es segur que la majoria dels mallorquins joves desconeixen el funcionament  dels antics molins de vent”.
El segon dels capítols parla de l’interés pels estudis de cultura material popular -com ja hem parlat abans-, però és interessant insistir en el tema, perquè es tracta de la part teòrica més important. Incideix en la idea que per “cultura popular material” no deu entendre’s un simple motiu de pintoresquisme. Més bé es tracta del conjunt d´una tècnica, una nomenclatura, i sovint també, unes creences d’ un lloc i un país, aferrats a la tradició,
En aquest capitol entra de ple en el seu món, en la bibliografia, aqui trobem el treball d´un erudit amb coneiximent de les últimes publicacións entorn al tema en questió: la primera es la refència a la monumental obra “Die Balearen” de l’arxiduc Lluís Salvador (Würzburg und Leipzig 1897). També a l’investigador suec Peter Rokseth dedica a la molturació un capítol del seu excellent llibre “Terminologie de la culture des céréales el Majorque”(Barcelona 1923),  també a l’estudi sobre els molins de vent portuguesos del mestre alemany de la dialectologia i l’etnografia romànica Fritz Krüger, Notas etnografico-lingüisticas da Póvoa de Varzim Boletim de Filologia, IV-1936”. A més d’ altres investigadors de l´Escola tedesca, així com al “Butlletí de Dialectologia Catalana”; i s´excusa dient que “No he pogut consultar el treball de W. Schaffer, Methodische Fragen eur Windmühlenforschung(Volkswerk I943. I35)”
La resta del llibre es una descripció minuciosa de les parts i del funcionament del molins , així com un estudi comparatiu dels diversos tipus de molins ibèrics.

La Barraca Valenciana


Aquest segon llibre sobre el tema rural, editat per Barcino el 1957, de 94 pp., segueix les traces de la seua obra anterior. Es reedità en facsímil a València el 1999, per la Institució Alfons el Magnànim.
És un llibre d’ edició i formes modestes, però un llibre essencial per al coneixement d’ una de les arquitectures populars mé interessants i característiques del nostre país: la barraca. Una construcció i un tipus que s´ endinsa en el temps i ens transporta als orígens de les nostres cultures; a l’ origen de les paraules, de l’habitar, del refugiar-se com a acció primera i necessitat bàsica de la persona, on es troben molts paradigmes del llenguatge.
El gran valor d’ esta publicació, des del meu punt de vista, ha estat  ser un llibre molt disciplinat que recull tot el que hi ha en eixe moment entorn a la Barraca. Valore particularment l’índex i la manera en què descriu l´arquitectura, l´espai i la vida dintre de la barraca; de manera que es pot, perfectament, abastar allò que és dífícil de comprendre: l’acció cultural d’ una societat identificada amb una manera d’entendre el fet d’ habitar i l’habitatge amb la cosmologia que du vinculada: paraules, llenguatge, formes, utillatge, estructures espacials, ordenació del territori, etc.
El llibre, d’alguna forma, ha estat, en el meu cas,  model d’ una manera de treballar. I des del seu exemple he intentat dur a cap la meua tasca d’ estudi de l´arquitectura rural, seguint i insistint en una máxima que ell personalment em va aconsellar, en les poques visites que li vaig fer a sa casa de la plaça Canoves en València, alló que potser li haguera agradat incorporar al seu llibre: els dibuixos i alçaments de cases, de barraques, incorporant la diversitat existent de formes, amb les mesures i les condicions constructives; el treball de camp d’ un arquitecte, que, d’ alguna manera, completa el treball del llinguïsta.
Per supost, el capítol de bibliografia és essencial en este llibre, escrit des de la distància, des de Mallorca, així es pot entendre que inicia el seu llibre citant Caro Baroja en la seua magnífica  obra Los pueblos de España de 1946. Separa dos tipus d’estudis: els intel.lectuals i els populistes. Agrupa els anys daurats d’estudis etnogràfics sobre el tema: Mora, Martorell i Gosalvez, La barraca de la Vega de València publicada el el Butlletí de la Societat Central d’Arquitectes de Madrid, 1917. Michavila el 1918 publica en el Butlletí de la Reial Societat de Geografia d’Espanya la seua obra “La barraca Valenciana”. Martinez Aloy el 1920, Lampérez i Romea el 1922, Hug Schuchardt el 1923 a la Revista de Dialectologia Catalana.
En els anys 30 hi ha també una forta incidència bibliogràfica amb alguns dels millors estudis:
Almela i Vives. The Cottage of València 1920, el Diccionari CVB i en el Vocabulari popular de l’art de la construcció de Francesc. Moll. Max Thede en “Der Haus” Dintre del seu estudi “Die Albufera von València”. Cases Torres en l’estudi Monogràfic de la barraca de 1943, publicat un any després al seu llibre La habitación y los Núcleos de población en la Vega de Valencia,Madrid, 1944. Violant i Simorra a l’ article “L’albufera de València e i suoi Pescatori” Milà, 1951. I, per últim, el mateix any -1951- l´estudi de Wilheim Giesen “Tipos de casas en la Peninsula Ibérica” publicat per la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares.
Podem observar que manté en un mateix pla els estudis acadèmics i els treballs poètics o literaris: Teodor Llorente i el seu poema “La barraca valenciana”, 1883. Vicent Blasco Ibañez i la seua novel.la “La Barraca”, 1898. Encara que hem de deixar en evidència que no dóna valor als estudis iconogràfics. D´aquesta manera, trobem a faltar referència a les imatges que va haver de conèixer del pare Tosca existents a la sagristia de l’Església de Sant Tomàs, església que cita al seu llibre La Ciutat de València. A l´iconografia barroca dels taulells, que segur coneixia, així com als gravats populistes o cultes sobre este tema tan recurrent. Com veurem, no es tenen en compte els fons pictòrics, els plànols, mapes i altres documents que ens permeten veure en el temps la barraca valenciana. La poca importància que es dóna a la iconografia queda patent en la confusió que s’evidencia en molts autors sobre l’origen de la barraca i que malauradament el nostre autor insisteix a repetir. 
Al llarg del llibre, Manuel Sanchis Guarner mostra tres apartats molt clars: Situació física de la barraca en el paisatge. Alçada, coberta i planta de la barraca i, per últim, un capítol sobre les diverses classes de barraques.
És de justícia, en l’anàlisi d’aquest llibre, valorar el treball de  l’autor, però també insistir en la importància de dos obres de la bibliografia aportada, per la influència sobre el llibre de MSG. La primera és l´opuscle de Victor Gosalvez que ens dóna les bases formals de la barraca, l’estructura, la seua construcció, etc. Però serà l’inigualable treball de Max Thede sobre l´Albufera de València i el seu capítol sobre la casa, sobre la barraca, el que marcarà decididament el llibre del nostre autor. El treball, traduït de l´alemany per MSG mentre era presoner al camp de concentració de Molteolivete, a València, és una de les bases més importants de l´obra, de la qual és deutora, i, fins i tot, pense que alguna cosa va tindre a vore el fet de la tràgica relació d’ambdós autors, situats en els plànols contraposats dels esdeveniments polítics de l´época..

Bibliografía:
- SANCHIS GUARNER, MANUEL (1957)  Les Barraques Valencianes. Ed. Barcino Barcelona, 94 pp. (Valencia 1999)
-  Molins de Vent a Mallorca, Ed Barcino, Barcelona (1955).
La Ciutat de València, València
- THEDE, MAX: (1933) “Die Albufera von València”. Eine volskundliche Darstellung. En Volkstum und Kultur der Romanen, VI Hamburg.
Die Albufera von València, traducció valenciana de Robles i Sabater, Ferran. Publicada PUV 2009