sábado, 25 de abril de 2015

La Alquería del Forn de la Sola / per Miguel del Rey




Situada al Camí del Molí de la Fonteta -em fa mal parlar en passat- era un excel·lent exemple d'aquestes alqueries classicistes de finals del s. XVII o inicis del XVIII, ben construïdes, canòniques en la seua composició. La formaven un cos principal, la casa, més un pati posterior i dos porxadas perpendiculars entre si que tancaven part del pati, una tàpia limitava amb el camí posterior.

L'edifici principal, de façana potent i ben construïda, el definien tres nivells de buits en una estructura simètrica construïda per dues crugies i dues plantes en alçada, on l'habitatge original ocupava la planta baixa i la superior albergava una andana ben ventilada per a emmagatzematge i assecat de productes hortícoles, amb dos nivells de buits. L'organització d'estades en planta baixa era la típica d'aquestes riques cases camperoles, on a la primera crugia dues estances es situaven a banda i banda del vestíbul en el qual un arc escarser facilitava el pas a la segona crugia, possiblement un espai més diàfan en origen, que incloïa llar de foc al costat dret i escala d'accés a la planta alta en el costat contrari.

La planta alta estava en origen configurada per un gran espai, amb un doble sistema de buits simètrics a cada façana, anterior i posterior, més obertures laterals en cada crugia.

Després de la casa, dins de la trilogia "casa-pati-paller", la clàssica estructura del món rural europeu, trobàvem el pati quadrangular tancat de l'exterior per una tàpia en un dels seus costats, i definit en els seus altres costats per porxadas construïdes a una aigua, una d'elles possiblement coetània amb la casa i una altra relativament més moderna.

La valoració hauria de ser la d'un bé de rellevància local, o millor dit hauria d'haver estat, però mai hi va haver opció d'aprovar aquesta protecció. No sé com seria la protecció en el PGOU en vigor, però si la tenia, de poc li va servir. La llei en una societat civilitzada hauria d'estar complementada amb la voluntat de complir-se, el dol i les martingales legals són exactament el contrari al concepte positiu de llei natural; i de lleis hi ha potser en excés en la nostra Comunitat per a poder protegir aquest patrimoni, el que falta és voluntat i sensibilitat.

Conservarem de l'alqueria del Forn de la Sola seua imatge en els llibres i la seua planta s'utilitzarà per conèixer allò que ens han robat; l' espai, la matèria, les fàbriques de maó, els seus amplis junts horitzontals ... tot això quedarà en l'oblit. Gràcies, en qualsevol cas a aquesta arquitectura, a qui la va construir, per estar amb nosaltres 300 anys. No mereixia aquest final.



Situada en el Camí del Molí de la Fonteta -me duele hablar en pasado- era un excelente ejemplo de estas alquerías clasicistas de finales del s. XVII o inicios del XVIII, bien construidas, canónicas en su composición. La formaban un cuerpo principal, la casa, mas un patio posterior y dos porxadas perpendiculares entre si que cerraban parte del patio, una tapia lindaba con el camino posterior.
El edificio principal, de fachada potente y bien construida, lo definían tres niveles de huecos en una estructura simétrica construida por dos crujías y dos plantas en altura, donde la vivienda original ocupaba la planta baja y la superior albergaba una andana bien ventilada para almacenamiento y secado de productos hortícolas, con dos niveles de huecos. La organización de estancias en planta baja era la típica de estas ricas casas campesinas, donde en la primera crujía dos estancias se situaban a ambos lados del vestíbulo en el que un arco escarzado facilitaba el paso a la segunda crujía, posiblemente un espacio mas diáfano en origen, que incluía chimenea en el lado derecho y escalera de acceso a la planta alta en el lado contrario.

La planta alta estaba en origen configurada por un gran espacio, con un doble sistema de huecos simétricos en cada fachada, anterior y posterior, mas aberturas laterales en cada crujía.

Tras la casa, dentro de la trilogía “casa-patio-pajar”, la clásica estructura del mundo rural europeo, encontrábamos el patio cuadrangular cerrado del exterior por una tapia en uno de sus lados, y definido en sus otros lados por porxadas construidas a un agua, una de ellas posiblemente coetánea con la casa y otra relativamente mas moderna.

Su valoración debiera ser la de un Bien de Relevancia Local, o más bien debiera haber sido, pero nunca hubo opción de aprobarse dicha protección. No sé cual sería la protección en el PGOU en vigor, pero si la tenia, de poco le sirvió. La ley en una sociedad civilizada debiera estar complementada con la voluntad de cumplirse, el dolo y las triquiñuelas leguleyas son exactamente lo contrario al concepto positivo de ley natural; y leyes hay quizás en exceso en nuestra Comunidad para poder proteger este patrimonio, lo que falta es voluntad y sensibilidad.

Conservaremos de la alquería del Forn de la Sola su imagen en los libros y su planta se utilizará para conocer aquello que nos han robado; sus espacios, su materia, sus fábricas de ladrillo, sus amplios tendeles… todo eso quedará en el olvido. Gracias, en cualquier caso a la arquitectura, a quien la construyó, por estar con nosotros 300 años. No se merecía este final.