miércoles, 9 de septiembre de 2015

El conjunt d'alqueries del carrer Olba a València







El conjunt d'alqueries del carrer Olba a València ens presenta un grup de cases que es poden datar entre els segles XVII i XIX, exemple del que van ser aquests antics nuclis camperols entorn de la ciutat de València, com va ser el cas de Marxalenes. Formen un conjunt de cases adossades entre si, alineades formant un "Carrer". En general responen tipològicament a cases de crugies paral·leles a façana i cobertes a dos aigües amb carener sobre la línia central de càrrega i amb petits ràfecs horitzontals abocant a façana, excepte la casa n. 4 on cal distingir l'interessant ràfec de fusta, de factura sembla que relativament moderna (S. XIX en qualsevol cas), que possiblement sigua una substitució d'un altre anterior realitzada pels seus propietaris, ja que aquests eren fusters.

L'edifici n. 4 és el més esvelt de tots, es troba en bon estat i ens presenta un cas d'edifici rural d'habitatge en planta baixa i andana superior, transformat modernament en dos habitatges que incorporaren en el seu moment els balcons. L'aler el distingeix també de la resta dels edificis, algun dels quals possiblement va tenir en el seu temps ràfec de fusta amb forta vol. La façana ens presenta una creu de rajoles amb peces del mocadoret en verd i blanc, més altres elements en blau de Manises, possiblement originaris del segle XVI, i un mosaic de rajoles amb la imatge d'un dominic amb un lliri i que els seus propietaris consideren és una advocació de Sant Vicent. L'origen d'edifici és difícil situar-lo sense conèixer les seves fàbriques, però no crec que es pugui allargar a l'època de les rajoles, encara que això és una dada. Possiblement ens trobem davant d'un edifici 
Les cases responen a esquemes de crugies paral·leles a façana amb portes d'accés centrades (cas dels edificis 1, 3 i 4), mentre que el n. 2 respon a xicotets edificis d'espais mínims, amb alguna ampliació utilitzant la porxada per eixamplar l'espai, a la manera que veiem en l'arquitectura dispersa, de la qual no se separen conceptualment aquestes cases.
La incorporació de la balconada té una història molt recent, podem veure que el trobem de manera generalitzada en els edificis 1, 3 i 4. Encara que són incorporacions producte de la transformació en habitatge de la planta superior, com passa a l'edifici n. 3, on queda una de les finestres de l'antiga andana, i fins i tot al no 4 on potser l'andana era de doble línia de finestres, per facilitar la ventilació de la mateixa.
Hi ha constància de l'obertura de l'escaleta a l'edifici 4, realitzada entorn a 1930, per habilitar l'antiga cambra, com a habitatge en una família que dividia la propietat entre els seus fills, dins de la mes pura tradició preindustrial, quan part dels membres de l'antigues famílies camperoles van abandonant el sector agrari i passant als serveis oa la indústria.
L'edifici n.1 que obre façana al Sud, presenta una façana molt compacta i massissa, amb un gran buit central com a porta d'accés, més un estret balcó superior. Una porta lateral dóna accés a un petit habitatge incorporada dins el mateix volum. Hi ha un buit impropi de gran dimensió, la porta d'un possible garatge. Un cos perpendicular a la façana resolt sense massa interès ni constructiu, ni arquitectònic, s'adossa lateralment envaint part de la façana de la casa. Un ràfec curt, d'obra, amb petits cans figurats, en una solució una mica eclèctica dins d'aquest món rural en què ens movem, és un element a assenyalar, al costat del llinda de fusta de secció rectangular que construeix la llinda d'accés i al net acabat dels brancals de finestres, amb vessaments exteriors molt geomètric que situen la fusteria al centre de la secció del mur, minorant d'aquesta manera la robustesa dels murs.
L'edifici n. 3 se situa alineat amb la resta dels edificis, obrint façana a l'Est. En façana ens presenta un potent mur de maó amb junts horitzontals relativament amples, revocat modernament amb morter possiblement de ciment, que li fa perdre caràcter a les fàbriques. Un gran arc de mig punt, resolt amb una rosca en plec de llibre de maó que el construeix, és l'element característic de la casa. La resta de la façana presenta encara la ferides de les transformacions de la planta superior que van eliminar la fenestració original de l'andana que tenia dos nivells de buits superposats en alçada. La cota enfonsada de la casa, el tipus de fàbrica i la composició de façana, ens situen en un edifici que es podria datar entre finals del S. XVII o inicis del XVIII.





El conjunto de alquerías de la calle Olba en Valencia nos presenta un grupo de casas que se pueden datar entre los siglos XVII y XIX, ejemplo de lo que fueron estos antiguos pequeños núcleos campesinos entorno a la ciudad de Valencia, como fue el caso de Marxalenes. Forman un conjunto de casas adosadas entre sí, alineadas formando un “Carrer”. En general responden tipológicamente a casas de crujías paralelas a fachada y cubiertas a dos aguas con cumbrera sobre la línea central de carga y con pequeños aleros horizontales vertiendo a fachada, excepto la casa no 4 donde hay que distinguir el interesante alero de madera, de factura parece que relativamente moderna (S. XIX en cualquier caso), que posiblemente sea una sustitución de otro anterior realizada por sus propietarios, ya que estos eran carpinteros.
El edificio n. 4 es el más esbelto de todos, se encuentra en buen estado y nos presenta un caso de edificio rural de vivienda en planta baja y andana superior, transformado modernamente en dos viviendas, a las que se les ha incorporado los balcones. El alero lo distingue también del resto de los edificios, alguno de los cuales posiblemente tuvo en su tiempo alero de madera con fuerte vuelo. La fachada nos presenta una cruz de azulejos con piezas del mocadoret en verde y blanco, más otros elementos en azul de Manises, posiblemente originarios del S. XVI, y un mosaico de azulejos con la imagen de un dominico con un lirio y que sus propietarios consideran es una advocación de Sant Vicent. El origen de edificio es difícil situarlo sin conocer sus fábricas, pero no creo que se pueda alargar a la época de los azulejos, aunque esto es un dato. Posiblemente nos encontremos frente a un edificio construido en torno al S. XVIII. No sé hoy como se encontrará el edificio, si es que se encuentra.
Las casas responden a esquemas de crujías paralelas a fachada con puertas de acceso centradas (caso de los edificios 1, 3 y 4), mientras que el n. 2 responde a pequeños edificios de espacios mínimos, con alguna ampliación utilizando la porxada para ensanchar el espacio, a la manera que vemos en la arquitectura dispersa, de la que no se separan conceptualmente éstas casas..
La incorporación del balcón tiene una historia muy reciente, podemos ver que lo encontramos de manera casi generalizada en los edificios 1, 3 y 4. Aunque son incorporaciones producto de la transformación en vivienda de la planta superior, como ocurre en el edificio n. 3, donde queda una de las ventanas de la antigua andana, e incluso en el no 4 donde quizás la andana era de doble línea de ventanas, para facilitar la ventilación de la misma.
Hay constancia de la apertura de la escaleta en el edificio 4, realizada entorno a 1930, para habilitar la antigua cambra, como vivienda en una familia que dividía la propiedad entre sus hijos, dentro de la mas pura tradición preindustrial, cuando parte de los miembros de la antiguas familias campesinas van abandonando el sector agrario y pasando a los servicios o a la industria.
El edificio n.1 que abre fachada al Sur, presenta una fachada muy compacta y maciza, con un gran hueco central como puerta de acceso, mas un estrecho balcón superior. Una puerta lateral da acceso a una pequeña vivienda incorporada dentro del mismo volumen. Existe un hueco impropio de gran dimensión, la puerta de un posible garaje. Un cuerpo perpendicular a la fachada resuelto sin demasiado interés ni constructivo, ni arquitectónico, se adosa lateralmente invadiendo parte de la fachada de la casa. Un alero corto, de obra, con pequeños canes figurados, en una solución algo ecléctica dentro de este mundo rural en el que nos movemos, es un elemento a señalar, junto al dintel de madera de sección rectangular que construye el dintel de acceso y al limpio acabado de las jambas de ventanas, con derrames exteriores muy geométrico que sitúan a la carpintería en el centro de la sección del muro, aminorando de ésta manera la robustez de los muros.
El edificio n. 3 se sitúa alineado con el resto de los edificios, abriendo fachada al Este. En fachada nos presenta un potente muro de ladrillo con tendeles relativamente anchos, revocado modernamente con mortero posiblemente de cemento, que le hace perder carácter a las fábricas. Un gran arco de medio punto, resuelto con una rosca en sardinel de ladrillo que lo construye, es el elemento característico de la casa. El resto de la fachada presenta aún la heridas de las transformaciones de la planta superior que eliminaron la fenestración original de la andana que tenía dos niveles de huecos superpuestos en altura. La cota hundida de la casa, el tipo de fábrica y la composición de fachada, nos sitúan en un edificio que se podría fechar entre finales del S. XVII o inicios del XVIII.