El conjunt d'alqueries del carrer Olba a València ens presenta un grup de
cases que es poden datar entre els segles XVII i XIX, exemple del que van ser
aquests antics nuclis camperols entorn de la ciutat de València, com va ser el
cas de Marxalenes. Formen un conjunt de cases adossades entre si, alineades
formant un "Carrer". En general responen tipològicament a cases de
crugies paral·leles a façana i cobertes a dos aigües amb carener sobre la línia
central de càrrega i amb petits ràfecs horitzontals abocant a façana, excepte
la casa n. 4 on cal distingir l'interessant ràfec de fusta, de factura sembla
que relativament moderna (S. XIX en qualsevol cas), que possiblement sigua una
substitució d'un altre anterior realitzada pels seus propietaris, ja que aquests
eren fusters.
L'edifici n. 4 és el més esvelt de tots, es troba en bon estat i ens
presenta un cas d'edifici rural d'habitatge en planta baixa i andana superior,
transformat modernament en dos habitatges que incorporaren en el seu moment els
balcons. L'aler el distingeix també de la resta dels edificis, algun dels quals
possiblement va tenir en el seu temps ràfec de fusta amb forta vol. La façana
ens presenta una creu de rajoles amb peces del mocadoret en verd i blanc, més
altres elements en blau de Manises, possiblement originaris del segle XVI, i un
mosaic de rajoles amb la imatge d'un dominic amb un lliri i que els seus
propietaris consideren és una advocació de Sant Vicent. L'origen d'edifici és
difícil situar-lo sense conèixer les seves fàbriques, però no crec que es pugui
allargar a l'època de les rajoles, encara que això és una dada. Possiblement
ens trobem davant d'un edifici
Les cases responen a esquemes de crugies paral·leles a façana amb portes
d'accés centrades (cas dels edificis 1, 3 i 4), mentre que el n. 2 respon a
xicotets edificis d'espais mínims, amb alguna ampliació utilitzant la porxada
per eixamplar l'espai, a la manera que veiem en l'arquitectura dispersa, de la
qual no se separen conceptualment aquestes cases.
La incorporació de la balconada té una història molt recent, podem veure
que el trobem de manera generalitzada en els edificis 1, 3 i 4. Encara que són
incorporacions producte de la transformació en habitatge de la planta superior,
com passa a l'edifici n. 3, on queda una de les finestres de l'antiga andana, i
fins i tot al no 4 on potser l'andana era de doble línia de finestres, per
facilitar la ventilació de la mateixa.
Hi ha constància de l'obertura de l'escaleta a l'edifici 4, realitzada
entorn a 1930, per habilitar l'antiga cambra, com a habitatge en una família
que dividia la propietat entre els seus fills, dins de la mes pura tradició
preindustrial, quan part dels membres de l'antigues famílies camperoles van
abandonant el sector agrari i passant als serveis oa la indústria.
L'edifici n.1 que obre façana al Sud, presenta una façana molt compacta i
massissa, amb un gran buit central com a porta d'accés, més un estret balcó
superior. Una porta lateral dóna accés a un petit habitatge incorporada dins el
mateix volum. Hi ha un buit impropi de gran dimensió, la porta d'un possible
garatge. Un cos perpendicular a la façana resolt sense massa interès ni
constructiu, ni arquitectònic, s'adossa lateralment envaint part de la façana
de la casa. Un ràfec curt, d'obra, amb petits cans figurats, en una solució una
mica eclèctica dins d'aquest món rural en què ens movem, és un element a
assenyalar, al costat del llinda de fusta de secció rectangular que construeix
la llinda d'accés i al net acabat dels brancals de finestres, amb vessaments exteriors
molt geomètric que situen la fusteria al centre de la secció del mur, minorant
d'aquesta manera la robustesa dels murs.
L'edifici n. 3 se situa alineat amb la resta dels edificis, obrint façana a
l'Est. En façana ens presenta un potent mur de maó amb junts horitzontals
relativament amples, revocat modernament amb morter possiblement de ciment, que
li fa perdre caràcter a les fàbriques. Un gran arc de mig punt, resolt amb una
rosca en plec de llibre de maó que el construeix, és l'element característic de
la casa. La resta de la façana presenta encara la ferides de les
transformacions de la planta superior que van eliminar la fenestració original
de l'andana que tenia dos nivells de buits superposats en alçada. La cota
enfonsada de la casa, el tipus de fàbrica i la composició de façana, ens situen
en un edifici que es podria datar entre finals del S. XVII o inicis del XVIII.
El conjunto de alquerías de la calle Olba
en Valencia nos presenta un grupo de casas que se pueden datar entre los siglos
XVII y XIX, ejemplo de lo que fueron estos antiguos pequeños núcleos campesinos
entorno a la ciudad de Valencia, como fue el caso de Marxalenes. Forman un
conjunto de casas adosadas entre sí, alineadas formando un “Carrer”. En general
responden tipológicamente a casas de crujías paralelas a fachada y cubiertas a
dos aguas con cumbrera sobre la línea central de carga y con pequeños aleros
horizontales vertiendo a fachada, excepto la casa no 4 donde hay que distinguir
el interesante alero de madera, de factura parece que relativamente moderna (S.
XIX en cualquier caso), que posiblemente sea una sustitución de otro anterior
realizada por sus propietarios, ya que estos eran carpinteros.
El edificio n. 4 es el más esbelto de
todos, se encuentra en buen estado y nos presenta un caso de edificio rural de
vivienda en planta baja y andana superior, transformado modernamente en dos
viviendas, a las que se les ha incorporado los balcones. El alero lo distingue
también del resto de los edificios, alguno de los cuales posiblemente tuvo en
su tiempo alero de madera con fuerte vuelo. La fachada nos presenta una cruz de
azulejos con piezas del mocadoret en verde y blanco, más otros elementos en
azul de Manises, posiblemente originarios del S. XVI, y un mosaico de azulejos
con la imagen de un dominico con un lirio y que sus propietarios consideran es
una advocación de Sant Vicent. El origen de edificio es difícil situarlo sin
conocer sus fábricas, pero no creo que se pueda alargar a la época de los
azulejos, aunque esto es un dato. Posiblemente nos encontremos frente a un
edificio construido en torno al S. XVIII. No sé hoy como se encontrará el
edificio, si es que se encuentra.
Las casas responden a esquemas de
crujías paralelas a fachada con puertas de acceso centradas (caso de los
edificios 1, 3 y 4), mientras que el n. 2 responde a pequeños edificios de
espacios mínimos, con alguna ampliación utilizando la porxada para ensanchar el
espacio, a la manera que vemos en la arquitectura dispersa, de la que no se
separan conceptualmente éstas casas..
La incorporación del balcón tiene
una historia muy reciente, podemos ver que lo encontramos de manera casi
generalizada en los edificios 1, 3 y 4. Aunque son incorporaciones producto de
la transformación en vivienda de la planta superior, como ocurre en el edificio
n. 3, donde queda una de las ventanas de la antigua andana, e incluso en el no
4 donde quizás la andana era de doble línea de ventanas, para facilitar la
ventilación de la misma.
Hay constancia de la apertura de
la escaleta en el edificio 4, realizada entorno a 1930, para habilitar la
antigua cambra, como vivienda en una familia que dividía la propiedad entre sus
hijos, dentro de la mas pura tradición preindustrial, cuando parte de los
miembros de la antiguas familias campesinas van abandonando el sector agrario y
pasando a los servicios o a la industria.
El edificio n.1 que abre fachada
al Sur, presenta una fachada muy compacta y maciza, con un gran hueco central
como puerta de acceso, mas un estrecho balcón superior. Una puerta lateral da
acceso a una pequeña vivienda incorporada dentro del mismo volumen. Existe un
hueco impropio de gran dimensión, la puerta de un posible garaje. Un cuerpo
perpendicular a la fachada resuelto sin demasiado interés ni constructivo, ni
arquitectónico, se adosa lateralmente invadiendo parte de la fachada de la
casa. Un alero corto, de obra, con pequeños canes figurados, en una solución
algo ecléctica dentro de este mundo rural en el que nos movemos, es un elemento
a señalar, junto al dintel de madera de sección rectangular que construye el
dintel de acceso y al limpio acabado de las jambas de ventanas, con derrames
exteriores muy geométrico que sitúan a la carpintería en el centro de la
sección del muro, aminorando de ésta manera la robustez de los muros.
El edificio n. 3 se sitúa
alineado con el resto de los edificios, abriendo fachada al Este. En fachada
nos presenta un potente muro de ladrillo con tendeles relativamente anchos,
revocado modernamente con mortero posiblemente de cemento, que le hace perder
carácter a las fábricas. Un gran arco de medio punto, resuelto con una rosca en
sardinel de ladrillo que lo construye, es el elemento característico de la
casa. El resto de la fachada presenta aún la heridas de las transformaciones de
la planta superior que eliminaron la fenestración original de la andana que
tenía dos niveles de huecos superpuestos en altura. La cota hundida de la casa,
el tipo de fábrica y la composición de fachada, nos sitúan en un edificio que
se podría fechar entre finales del S. XVII o inicios del XVIII.
