Relacións d’excitació i reacció: Manuel Sanchis Guarner i l’arquitectura popular, per Miguel del Rey

Relacións d’excitació i reacció: Manuel Sanchis Guarner i l’arquitectura popular

* Extracte de la conferència dictada per l´autor al Curs de la UCE a Prada  l´any 2010 en l´homentge a D. Manuel Sanchis Guarner pel centenari del seu naixement,

*  Publicat al n2 de la Revista Riuraulogia, Estudis dels Riuraus i de l’Arquitectura Rural, Riuraus Vius 02-2013

“El nexe entre la terra i l’home no és fatalista; no és cap relació de causa efecte, sinó d’excitació i reacció”. Aquest raonament que valora particularment la cultura es repeteix als llibres del professor Manuel Sanchis Guarner. Ho podem vore a la seua primer obra: “La llengua dels Valencians”, i també, al seu primer estudi d’arquitectura popular, en la introducció als “Molins de Vent de Mallorca”. Pot ser la primera raó per treballar un lingüista en un camp tan específic, el de la cultura popular, la recerca dels vincles més atàvics, aquells que es poden trobar en el món rural.

Aquesta raó, raonament que es pot complementar amb  l´afirmació sobre la casa pagesa  que entén “…edificada amb els recursos locals, segons procediments seculars, sense cap influencia exòtica, revela el fons indígena i mil·lenari de l’ànima col·lectiva” són des de la meua perspectiva, els eixos d’un discurs ampli, obert i ric intel·lectualment; el discurs de Sanchis Guarner entorn a l´arquitectura popular i al paisatge construït per l´home amb la seua activitat.

A partir d’aquestes premisses es desenvolupa la tasca del professor en el camp de l’estudi de l´arquitectura popular, que es va centrar en dos grans treballs: la publicació dels llibres Els molins de vent mallorquins i Les barraques valencianes. A més de la construcció de les veus Barraca, Mas, Alqueria, Tanyada, Riurau, Coberta, etc, als diccionaris fets, davall la direcció de Francesc de Borja Moll, al llarg dels anys 30 i 40 del segle passat. Sense oblidar les observacions entorn a l´arquitectura que aporta a la seua gran obra La Ciutat de València publicada ja molt més avant en el temps.

En aquesta tasca podem distingir un interés particular en:

-                 El coneixement directe de la cultura popular del país. Interés per la llengua que el fa recollir els mots i paraules pròpies d’una cultura, en particular del món rural. Curiositat per la literatura, pel coneixement d’ allò publicat, de buscar relacions entre els diversos autors –una llavor pròpia de l’erudit que sempre va ser-.

-                 La voluntat de conéixer els mots i les variacions locals; disciplina que va dependre dels seus professors a Madrid, tots ells influïts per les línies que devenien de les escoles alemanyes que uns anys abans varen revolucionar el coneixement, en particular la lingüística, l’etnografía i l’arquitectura,  i ens deixaren una importantísima documentació d´una cultura presa uns pocs anys abans de la transformació social, cultural y econòmica que la va fer desaparéixer.

-                 Una relació de vegades complexa amb el treball de camp, deguda, en part, a la seua condició d’exiliat a Mallorca, ciutat on va escriure el llibre sobre la barraca valenciana. Llibre que inclou unes imatges prestades en la major part, cosa que ens assabenta de la poca capacitat de moviment que Manuel Sanchis Guarner tenía en aquell moment, a més de la precarietat de mitjans per elaborar el treball.

-                 Importància de la cultura, la tècnica, el llenguatge i també de l’home que habita i construïx l´arquitectura; qüestions que, totes plegades, juguen un paper fonamental a l’hora de configurar la casa: el lloc cultural per excel·lència. En aquesta cultura tradicional es conserven les formes, tant les lingüístiques com les constructives; vincular les paraules amb les formes i les coses té un gran valor, ja que ens parla de l´origen de les formes, de les transformacions dialectals, etc. Plantejament que inclou a la vegada la capacitat de transformació en aquestes societats dintre d’una cultura basada en la mímesi, en la tradició.

-                 A més d´una decantació no determinista en l´arquitectura i en les relacions amb l´entorn cultural, qüestió que ens permet aproximar-nos a una concepció relativament moderna del paisatge, on la idea de transformació,”d’excitació i reacció”, com ell diu, mostra una visió, podríem dir, d’actualitat

Aquest pensament es desenvolupa en els seus dos llibres; uns estudis ben raonats, on fa un compendi de tot allò que en eixe moment es coneix entorn a aquestes manifestacions de l´arquitectura popular. És possible que siguen els primers llibres científics moderns sobre la nostra arquitectura popular; llibres estructurats a partir d’ un coneixement lògic i erudit, que se n’ix completament del localisme tradicionalista, per a entendre el folklore como una branca del coneixement i no com una mera identificació local. Dos llibres que publica l’editorial Barcino entre els anys 1955 a 1957; una època en la qual habitava a Mallorca, translocat pel franquisme; dos llibres des dels quals construirem aquestes reflexions.

La biografia de Manuel Sanchis Guarner relativa al treballs sobre l´arquitectura popular

No és el lloc per fer una biografia de MSG, volem  sols ressenyar que es formà com a filòleg i historiador al Centre d’Estudis Històrics de Madrid, on fou deixeble de Menéndez Pidal, Navarro Tomàs i Américo Castro, entre d’altres.

-                 El 1933 Col·laborà a l’ALPI (“Atlas Lingüístico de la Península Ibérica”). Va publicar La llengua dels valencians.

-                 L’ any 1936 s’incorporà a l’equip d’enquestadors de l’”Atlas Lingüístico de la Península Ibérica” i recorregué els Països Catalans per fer les enquestes per a la part catalana de l’ obra esmentada.

-                 Entre 1939 i 1943 va dependre l’alemany al Camp de Concentració de Monteolivete, a València, on va traduir l’obra de Max Thede “Die Albufera von Valencia”, fent un exercici d’aproximació real als deixebles de l’escola d´Hamburg.

-                 De 1943 a 1959 va residir a Mallorca, on ajudà el gran filòleg mallorquí Francecs de B. Moll, en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear, que havia iniciat mossèn Alcover. En aquells anys també seguí treballant en la història lingüística i literària valencianes, amb llibres com “Introducción a la historia lingüística de Valencia” (1949), que prologà el seu mestre, Menéndez Pidal. Des del 1950 formava part de la Institució Alfons el Magnànim.

-                 Fins al 1959 visqué a Mallorca exercint de professor d’idiomes i col·laborant molt eficaçment en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear. També per aquell temps féu les darreres enquestes per a l’”Atlas Lingüístico de la Península Ibérica” esmentat i fou encarregat de preparar la publicació d’aquesta gran obra dialectològica, el primer volum de la qual fou presentat en el Congrés de Filologia Romànica d’Estrasburg (1962).

En el capítol segon del seu llibre sobre els Molins de Vent a Mallorca -1955, ens parla del seu interés per esta arquitectura i les raons que el portaren a estudiar estes manifestacions de la cultura popular, les quals valora particularment, anomenant-les en el seu llenguatge de fa 63 anys com “elements pintorescos, o manifestacions del folklore del país”; elements que hui s’ han desvetlat  essencials per a la construcció del paisatge, per la qual cosa, hui s’anomenen “elements caracteritzadors del paisatge”, vist el canvi que en el temps han tingut les paraules, que, com molt be diu MSG, cal atendre-les en el moment social i temporal en què són usades.

Conceptes a l´hora d’ estudiar l’ arquitectura popular.-

Vejam el que diu al primer dels epígrafs d’ un dels llibres,Els  Molins a Mallorca:

-                 Sobre el “Tipisme”: allò que individualitza un lloc i una gent, és eI conjunt de formes tradicionals de cultura popular, subordinades als esdeveniments històrics, a les condicions geogràfiques i a l’economia social.

-                 De la “cultura popular material” diu que es més que un simple motiu de pintoresquisme: inclou una tècnica, una nomenclatura, i sovint també unes creences, uns refranys, unes cançons, elaborats pels pagesos i menestrals de cada país, arrelats a la terra conreada, aferrats a la tradició, refractaris a les innovacions de la civilització.

Inclou aquí una qüestió molt actual: la diferencia de dos conceptes necessàriament pròxims i alhora tan diferents com són cultura i civilització.

-                 La cultura, propera a la terra i als mites i ritus que s’han construït al llarg del temps, propera als homes i dones que l’han construïda amb el seu esforç callat i col·lectiu. La cultura parla dels individus que formen una comunitat, de la manera de viure, de menjar, de treballar, de les seues il·lusions i creences. Està directament vinculada a la terra on naix. Allò rural, en aquest cas, és paradigma de la cultura, ja que ens acosta als orígens, als ancestres. I la casa rural, l’ element bàsic de referència.

-                 La civilització pertany al món de les idees, al pensament dels pobles, sempre es desvincula de la terra, el seu escenari és la ciutat, l’àmbit d’existència, l’Estat i la seua escala les nacions, els grans territoris.

El conflicte entre  rural i urbà, entre  ciutat i  camp, entre civilització i cultura, ha estat present i ha marcat les relacions entre la ciutat i el territori. Podem així entendre el desinterés dins de la nostra potent civilització contemporània per la cultura rural, per allò atàvic, per allò que uneix a la terra, allò que tant li interessava a MSG; a més de lo  fràgil que resulta el paisatge rural – i la seua cultura- enfront de les transformacions de la civilització contemporània.

Sobre els mètodes de treball entorn a l´arquitectura i la cultura popular.-

Podem observar en els seus treballs que el nostre autor es decanta teòricament per referències directes  a la metodologia de l’escola d’Hamburg. Diu sobre els mètodes:  “Diversos filòlegs, aplicant el mètode d’investigació dialectal “Worter und Sachen”, en què el vocabulari és estudiat en la seua íntima relació amb la cultura popular material, s’han ocupat dels molins de vent baleàrics, posant la geografia lingüística i la historia cultural en estret i fecund contacte”. Però en les seues publicacions podem constatar que ell no utilitza directament aquest mètode. MSG té molt en compte allò publicat, però no aporta un treball de camp inèdit que garantisca aquesta metodologia –qüestió bàsica en aquesta disciplina tedesca-.

En la seua inigualable tasca es decanta per la llavor pròpia d`un erudit, d’un investigador curiós que va, a poc a poc, recollint alló que coneix de la societat en la que viu, alló que ha parlat amb altres persones. Recolzant-se en un treball de recopilació i reinterpretació d’ alló que altres han fotografiat en ocasions, o redibuixant, les fotografies d’ anteriors treballs.

Es podria dir que es tracta de la tasca del curiós coneixedor de lo publicat i a la vegada interessat per desvetlar allò que coneix de la seua experiència personal. Centrat en la seua veritable passió pels llibres, per la bibliografia, per les paraules i per la vida d’elles i de com les persones les utilitzen. El coneixement de les fonts documentals i la seua naturalesa curiosa, li permeten relacionar la informació que rep de molt diverses fonts, informació que contrasta amb el seu saber personal, amb la seua experiència vital amb el poble; però  el fet de no disposar de llibertat de moviments, de mitjans, o d’una infraestructura básica, en aquella època de penúria, fa que la presa de treballs de camp  no estiga al nivell d’ allò altre, de la seua capacitat d´accés a materials bibliogràfics de primera mà. I és aquí on es mou molt bé el mestre, amb una ampla referència bibliogràfica on destaquen filòlegs i folkloristes locals, particularment: L’arxiduc Lluís Salvador, el seu company Francesc de B. Moll, Friz Kruger i els deixebles de l’escola alemanya, entre els quals estava el jove Max Thede, i per descomptat Menéndez Pidal, Violant i Simorra i Julio Caro Baroja, el seu mestre.

Així doncs, entenc que els seus treballs pertanyen més al món de l’erudició, que a la doctrina del pensament de la lingüística i la dialectologia d’uns anys abans.

Els Molins de Vent de Mallorca.-

És el primer dels llibres que publica sobre aquest tema d´arquitectura popular i amb ell enceta la relació amb l´editorial Barcino, l’any 1955. Es tracat d´un opuscle de 57 planes de 19 per 13,5 cm, editat en rústica amb una informació gràfica important, en la qual es barregen fotografies, dibuixos i làmines de pintures sobre temes propis de l´obra. Junt a les imatges de l’autor, fotografies i alguns esquemes i dibuixos; en general, aporta làmines de Francesc. Moll, de Miquel Fullana, algunes de Julio Caro Baroja, etc. i les fotografies de Tous, de l´editorial Roco, i de l´Album Meravella. Es de destacar l´absència de planimetria, no apareix ni un sol planol dels molins ni de les relacions amb ses posesions o el territorri.

Sobre els molins pensa, i eixa es la raó del llibre, que estos artefactes són alguna cosa més que el motiu per a una fotografia, un quadre o una vinyeta de decoració folklórica. Interessava estudiar llur técnica, arreplegar el vocabulari d’ eixe món i eixa tècnica; calia entrar-hi, veure com funcionaven, parlar arnb els moliners, enregistrar les característiques d’aquesta indústria popular, abans que no perdés la vitalitat, comparar-les amb les de la indústria deIs altres països, i determinar-ne quines són les diferències.

Inclou un primer capítol sobre els molins com a elements caracteritzadors del paisatge mallorquí, amb una cita de Pius XI que fa referència a uns pelegrins i sacerdots mallorquins que cincuanta anys arrere  havien passat, ocasionalment, per la badia de Palma, amb aquestes paraules: “ebbene, figlio, esistono ancora quelli bianchi mulini”

Acaba el capítol amb una certa nostàlgia dels molins: “Cap d´ells es conserva ara en activitat, i tampoc no en queda ja cap sencer. A Palma només n´hi ha un de restaurat....... es segur que la majoria dels mallorquins joves desconeixen el funcionament  dels antics molins de vent”.

El segon dels capítols parla de l’interés pels estudis de cultura material popular -com ja hem parlat abans-, però és interessant insistir en el tema, perquè es tracta de la part teòrica més important. Incideix en la idea que per “cultura popular material” no deu entendre’s un simple motiu de pintoresquisme. Més bé es tracta del conjunt d´una tècnica, una nomenclatura, i sovint també, unes creences d’ un lloc i un país, aferrats a la tradició,

En aquest capitol entra de ple en el seu món, en la bibliografia, aqui trobem el treball d´un erudit amb coneiximent de les últimes publicacións entorn al tema en questió: la primera es la refència a la monumental obra “Die Balearen” de l’arxiduc Lluís Salvador (Würzburg und Leipzig 1897). També a l’investigador suec Peter Rokseth dedica a la molturació un capítol del seu excellent llibre “Terminologie de la culture des céréales el Majorque”(Barcelona 1923),  també a l’estudi sobre els molins de vent portuguesos del mestre alemany de la dialectologia i l’etnografia romànica Fritz Krüger, Notas etnografico-lingüisticas da Póvoa de Varzim “Boletim de Filologia, IV-1936”. A més d’ altres investigadors de l´Escola tedesca, així com al “Butlletí de Dialectologia Catalana”; i s´excusa dient que “No he pogut consultar el treball de W. Schaffer, Methodische Fragen eur Windmühlenforschung(Volkswerk I943. I35)”

La resta del llibre es una descripció minuciosa de les parts i del funcionament del molins , així com un estudi comparatiu dels diversos tipus de molins ibèrics.

La Barraca Valenciana

Aquest segon llibre sobre el tema rural, editat per Barcino el 1957, de 94 pp., segueix les traces de la seua obra anterior. Es reedità en facsímil a València el 1999, per la Institució Alfons el Magnànim.

És un llibre d’ edició i formes modestes, però un llibre essencial per al coneixement d’ una de les arquitectures populars mé interessants i característiques del nostre país: la barraca. Una construcció i un tipus que s´ endinsa en el temps i ens transporta als orígens de les nostres cultures; a l’ origen de les paraules, de l’habitar, del refugiar-se com a acció primera i necessitat bàsica de la persona, on es troben molts paradigmes del llenguatge.

El gran valor d’ esta publicació, des del meu punt de vista, ha estat  ser un llibre molt disciplinat que recull tot el que hi ha en eixe moment entorn a la Barraca. Valore particularment l’índex i la manera en què descriu l´arquitectura, l´espai i la vida dintre de la barraca; de manera que es pot, perfectament, abastar allò que és dífícil de comprendre: l’acció cultural d’ una societat identificada amb una manera d’entendre el fet d’ habitar i l’habitatge amb la cosmologia que du vinculada: paraules, llenguatge, formes, utillatge, estructures espacials, ordenació del territori, etc.

El llibre, d’alguna forma, ha estat, en el meu cas,  model d’ una manera de treballar. I des del seu exemple he intentat dur a cap la meua tasca d’ estudi de l´arquitectura rural, seguint i insistint en una máxima que ell personalment em va aconsellar, en les poques visites que li vaig fer a sa casa de la plaça Canoves en València, alló que potser li haguera agradat incorporar al seu llibre: els dibuixos i alçaments de cases, de barraques, incorporant la diversitat existent de formes, amb les mesures i les condicions constructives; el treball de camp d’ un arquitecte, que, d’ alguna manera, completa el treball del llinguïsta.

Per supost, el capítol de bibliografia és essencial en este llibre, escrit des de la distància, des de Mallorca, així es pot entendre que inicia el seu llibre citant Caro Baroja en la seua magnífica  obra Los pueblos de España de 1946. Separa dos tipus d’estudis: els intel.lectuals i els populistes. Agrupa els anys daurats d’estudis etnogràfics sobre el tema: Mora, Martorell i Gosalvez, La barraca de la Vega de València publicada el el Butlletí de la Societat Central d’Arquitectes de Madrid, 1917. Michavila el 1918 publica en el Butlletí de la Reial Societat de Geografia d’Espanya la seua obra “La barraca Valenciana”. Martinez Aloy el 1920, Lampérez i Romea el 1922, Hug Schuchardt el 1923 a la Revista de Dialectologia Catalana.

En els anys 30 hi ha també una forta incidència bibliogràfica amb alguns dels millors estudis:

Almela i Vives. The Cottage of València 1920, el Diccionari CVB i en el Vocabulari popular de l’art de la construcció de Francesc. Moll. Max Thede en “Der Haus” Dintre del seu estudi “Die Albufera von València”. Cases Torres en l’estudi Monogràfic de la barraca de 1943, publicat un any després al seu llibre La habitación y los Núcleos de población en la Vega de Valencia,Madrid, 1944. Violant i Simorra a l’ article “L’albufera de València e i suoi Pescatori” Milà, 1951. I, per últim, el mateix any -1951- l´estudi de Wilheim Giesen “Tipos de casas en la Peninsula Ibérica” publicat per la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares.

Podem observar que manté en un mateix pla els estudis acadèmics i els treballs poètics o literaris: Teodor Llorente i el seu poema “La barraca valenciana”, 1883. Vicent Blasco Ibañez i la seua novel.la “La Barraca”, 1898. Encara que hem de deixar en evidència que no dóna valor als estudis iconogràfics. D´aquesta manera, trobem a faltar referència a les imatges que va haver de conèixer del pare Tosca existents a la sagristia de l’Església de Sant Tomàs, església que cita al seu llibre La Ciutat de València. A l´iconografia barroca dels taulells, que segur coneixia, així com als gravats populistes o cultes sobre este tema tan recurrent. Com veurem, no es tenen en compte els fons pictòrics, els plànols, mapes i altres documents que ens permeten veure en el temps la barraca valenciana. La poca importància que es dóna a la iconografia queda patent en la confusió que s’evidencia en molts autors sobre l’origen de la barraca i que malauradament el nostre autor insisteix a repetir. 

Al llarg del llibre, Manuel Sanchis Guarner mostra tres apartats molt clars: Situació física de la barraca en el paisatge. Alçada, coberta i planta de la barraca i, per últim, un capítol sobre les diverses classes de barraques.

És de justícia, en l’anàlisi d’aquest llibre, valorar el treball de  l’autor, però també insistir en la importància de dos obres de la bibliografia aportada, per la influència sobre el llibre de MSG. La primera és l´opuscle de Victor Gosalvez que ens dóna les bases formals de la barraca, l’estructura, la seua construcció, etc. Però serà l’inigualable treball de Max Thede sobre l´Albufera de València i el seu capítol sobre la casa, sobre la barraca, el que marcarà decididament el llibre del nostre autor. El treball, traduït de l´alemany per MSG mentre era presoner al camp de concentració de Molteolivete, a València, és una de les bases més importants de l´obra, de la qual és deutora, i, fins i tot, pense que alguna cosa va tindre a vore el fet de la tràgica relació d’ambdós autors, situats en els plànols contraposats dels esdeveniments polítics de l´época..

Bibliografía:

- SANCHIS GUARNER, MANUEL (1957)  - Les Barraques Valencianes. Ed. Barcino Barcelona, 94 pp. (Valencia 1999)

-  Molins de Vent a Mallorca, Ed Barcino, Barcelona (1955).

- La Ciutat de València, València

- THEDE, MAX: (1933) “Die Albufera von València”. Eine volskundliche Darstellung. En Volkstum und Kultur der Romanen, VI Hamburg.

- Die Albufera von València, traducció valenciana de Robles i Sabater, Ferran. Publicada PUV 2009

Moli de la Capa a Pobla de Farnals, per Miguel del Rey (cast- val)

MOLÍ DE LA CAPA a la POBLA DE FARNALS

 

 Situado en el término municipal de La Pobla de Farnals, en la partida de Rufes situada entre el pueblo y el cauce de la Acequia de Montcada. Está construido sobre el roll Major o de la Creu y se accede al lugar por el camino del cementerio de esta población.

Su origen se remonta a finales del siglo XVIII o principios del XIX pues la cita más antigua de su existencia es la del inventario de molinos de F. de P. Alguer del año 1828, el cual lo llama molino de La Puebla de Farnals. El plano general de la Real Acequia de Moncada del año 1929 lo identifica con el nombre de “molino de Capa” y mantuvo su uso como molino harinero hasta mitad del siglo XX.

Los molinos fueron abundantes en esta zona de la huerta entre los siglos XVIII y XX al calor del cultivo del arroz en los Extremales, hoy en día han desaparecido la mayoría, caso de El Puig, por lo que este de La Pobla es uno de los pocos que pueden dejar memoria de dicha etapa histórica de cultivos, tampoco la presencia de alquerías rurales es significativa en el entorno.

Se trata de un pequeño molino dotado en su día de dos muelas con un uso tanto harinero como arrocero. El edificio en que se emplazaba consta de tres cuerpos anexos y perpendiculares entre sí, formando una planta aproximada de “L”. Los tres cuerpos son bloques compactos, de planta rectangular y dos alturas, tanto los dos que corresponden a la vivienda y almacén, como el tercero de ellos, encajado entre los otros, y que corresponde a la sala de muelas. El cuerpo situado en la parte más meridional es el utilizado actualmente como vivienda, quedando en su parte inferior los antiguos cárcavos del molino, mientras la otra ala mantiene su uso como almacén. A ellos se unen otros cuerpos modernos de construcción.

Las cubiertas son a dos vertientes en el caso de los dos primeros cuerpos, La fábrica del conjunto es el ladrillo, enlucido con argamasa en buena parte de su exterior; actualmente todo el conjunto está también encalado. No quedan restos de la maquinaria y sólo se observa en su exterior el acceso principal de la acequia que traía el agua pues los cárcavos han quedado aterrados.

Su estado de conservación es aceptable, puede pues recuperarse su arquitectura con una buena intervención. Ha desaparecido una parte considerable de la estructura del molino así como la maquinaria. No obstante es razonable pensar que una actuación arqueológica permitiría rehabilitar la parte hidráulica del casal.

 

 Situat al terme municipal de la Pobla de Farnals, a la partida de Rufes -situada entre el poble i el llit de la Sèquia de Montcada-  el molí està construït sobre el roll Major o de la Creu i s'accedeix a ell pel camí del cementiri d'aquesta població.

El seu origen es remunta a finals del segle XVIII o principis del XIX ja que la cita més antiga de la seua existència és la de l'inventari de molins de F. de P. Alguer l'any 1828, el qual l'anomena molí de la Pobla de Farnals. El plànol general de la Reial Séquia de Montcada l'any 1929 l'identifica amb el nom de "molí de Capa" i va mantenir el seu ús com a molí fariner fins a meitat del segle XX.

Els molins van ser abundants en aquesta zona de l'horta entre els segles XVIII i XX a la calor del cultiu de l'arròs en els extremals, avui en dia han desaparegut la majoria, cas del Puig, de manera que aquest de la Pobla és un dels pocs que poden deixar memòria d'aquesta etapa històrica de cultius, tampoc la presència d'alqueries rurals és significativa en l'entorn.

Es tracta d'un petit molí dotat en el seu dia de dues moles, amb un ús tant fariner com arrosser. L'edifici en què s'emplaçava consta de tres cossos annexos i perpendiculars entre si, formant una planta aproximada de "L". Els tres cossos són blocs compactes, de planta rectangular i dues altures, tant els dos que corresponen a l'habitatge i magatzem, com el tercer d'ells, alçat entre els altres, i que correspon a la sala de moles. El cos situat a la part més meridional és l'utilitzat actualment com a habitatge, quedant baix d'ell  els antics cárcavos del molí, mentre l'altra ala manté el seu ús com a magatzem. A ells s'uneixen moderns de construcció.

Les cobertes són a dues vessants en el cas dels dos primers cossos, La fàbrica del conjunt és el maó, arrebossat amb argamassa en bona part del seu exterior; actualment tot el conjunt està també emblanquinat. No queden restes de la maquinària i només s'observa en el seu exterior l'accés principal de la sèquia que portava l'aigua ja que els cárcavos han quedat aterrats.

El seu estat de conservació és acceptable, pot recuperar la seua arquitectura amb una bona intervenció. Ha desaparegut una part considerable de l'estructura del molí així com la maquinària. No obstant això és raonable pensar que una actuació arqueològica permetria rehabilitar la part hidràulica del casal.

Les grisalles de Sant Pau d’Albocàsser- Primer terc del s. XVII

Les grisalles de Sant Pau d’Albocàsser, escenes religioses i festives, com una imatge del Duc de Savoia del festeig reial del Austries sobre 1617, una de les grisalles de la magnífica col · lecció de pintures existents sobre els murs del santuari. Per cert una de les intervencions territorials més atractives realitzades per la Corona en terres valencianes, amb la resta de santuaris marians del Maestrat i dels Ports, en aquest cas d'influència directament palladiana, i d'una qualitat excepcional, tant que encara marca i defineix el territori.

Las grisallas de San Pau d’Albocàsser, escenas religiosas y festivas, con una imagen del Duque de Saboya del cortejo real de la Casa de Austria sobre 1617, de la magnífica colección de pinturas existentes sobre los muros del santuario. Por cierto, una de las intervenciones territoriales más atractivas realizadas por la Corona en tierras valencianas, junto al resto de santuarios marianos del Maestrat i Els Ports, en este caso de  influencia directamente palladiana, y de una calidad excepcional, tanto que aun marca y define el territorio.

Patrimonio y Sociedad. A proposito del incendio en la Alquería del Rei en Valencia

Publicado en Las Provincias como Artículo de Opinión el sábado 09 de Agosto de 2014

Casa del Senyoret i Tancat de Campot al Parc Natural de l'Albufera / per Miguel del Rey

Casa del Senyoret i Tancat de Campot

Es tracta d'una casa aïllada, la casa del Senyoret, entorn de la qual s'han construït una sèrie d'instal·lacions agràries i casetes de colons i eines: un motor amb transformador elèctric, una era d'assecat i trilla d'arròs, un embarcador en ús, els magatzems i les casetes de treballadors. És el centre de l'anomenat Tancat de Campot, un conjunt consolidat entorn als anys 1920, amb diversos anys de construcció de les casetes, que s'allarguen al llarg de tota la dècada dels anys 20. Aquest espai va tindre un cert esplendor durant els anys 70-80 del segle XX per ser el lloc de trobades musicals patrocinats pel Mestre Perfecto García Chornet, a qui està dedicat aquest espai.

L'arquitectura de la casa domina el conjunt i es tracta d'una arquitectura d'un modernisme molt tardà, amb elements pintoresquistes, abundància de taulelleria blanca i verda, a més d'una potent cornisa, amb ben acabades finestres i fusteria. Una arquitectura de certa qualitat, envoltada actualment per un seguit de coberts sense cap interès que enlletgeixen tremendament el conjunt i creen un element impropi en un paisatge de gran qualitat.

Els espais exteriors són de bona qualitat i estan ben construïts, en particular la plaça, envoltada per alguns cossos pintoresquistes a la manera de falses barraques, amb un paviment en part original de maó cuit de color palla. El motor està en ús i respon a una construcció de l'època, amb un annex impropi adossat al mateix tancant la plaça. Les casetes no tenen un interès arquitectònic en si, tan sols el valor etnològic i volumètric que presenten en el paisatge.

 

 

Se trata de una casa aislada, la casa del Senyoret, entorno a la cual se han construido una serie de instalaciones agrarias y casetas de colonos y aperos: un motor con transformador eléctrico, una era de secado y trilla de arroz, un embarcadero en uso, los almacenes y las casetas de trabajadores. Es el centro del llamado Tancat de Campot, un conjunto consolidado entorno a los años 1920, con diversos años de construcción de las casetas, que se alargan a lo largo de toda la década de los años 20. Este espacio tuvo un cierto esplendor durante los años 70-80 del siglo XX por ser el lugar de encuentros musicales patrocinados por el Maestro Don Perfecto García Chornet, a quien está dedicado este espacio.

La arquitectura de la casa domina el conjunto y se trata de una arquitectura de un modernismo muy tardío, con elementos pintoresquistas, abundancia de azulejería blanca y verde, además de una potente cornisa, con bien acabadas ventanas y carpintería. Una arquitectura de cierta calidad, rodeada en la actualidad por una serie de cobertizos sin interés alguno que afean tremendamente el conjunto y crean un elemento impropio en un paisaje de gran calidad.

Los espacios exteriores son de buena calidad y están bien construidos, en particular la plaza, rodeada por algunos cuerpos pintoresquistas a la manera de falsas barracas, con un solado en parte original de ladrillo cocido de color paja. El motor está en uso y responde a una construcción de la época, con un anexo impropio adosada al mismo cerrando la plaza. Las casetas no tienen un interés arquitectónico en sí, tan solo el valor etnológico y volumétrico que presentan en el paisaje.

L`Alqueria de Massamarda a Alboraia, per Miguel del Rey

Una de les més atractives alqueries que trobem en l'horta d'Alboraia és aquesta de Massamarda, quasi un paradigma de casa de crugies paral·leles a façana, coberta de dues aigües, andana de doble filera de buits i finestres molt ben disposats en la seua fatxada principal. Els cossos annexos ben articulats i proporcionats, ens donen una de les imatges més belles d'aquest preciós i cada vegada més escàs paisatge de l'entorn agrari de la ciutat de València.

 

Una de las mas interesantes alquerías que encontramos en la huerta de Alboraia es esta de Massamarda, casi una paradigmática casa de crujías paralelas a fachada, cubierta de dos aguas y huecos muy bien dispuestos en su fachada principal. Los cuerpos anexos bien articulados y proporcionados, nos dan una de las imágenes más bellas de este precioso y cada vez más escaso paisaje del entorno agrario de la ciudad de Valencia

La alquería de Baix en la Huerta de Valencia-Miguel del Rey

La alquería de Baix, una de las más antiguas alquerías de la huerta de Valencia,presenta a su vez una de las plantas más enigmáticas de las que encontramos. Su configuración, su indisciplina estructural, la columna de bella traza que allí encontramos, etc, hacen de ella un raro objeto de interés en el panorama del clasicismo rural valenciano.

El edificio está compuesto por cuerpos de construcción cubiertos a un agua y articulados entre sí con una relación que podríamos denominar aditiva. Similar a la estructura que encontramos en la desaparecida alquería del Fesol de Beniferri. Cada uno de los cuerpos de construcción tiene su propia lógica estructural, con muros que los definen en planta. Grandes vigas se apoyan entre muro y muro, aunque en ocasiones se apoyan en machones o en columnas de piedra de muy buena factura.

Quizás por su compleja estructura y su difícil legibilidad, unido a gran parte de la naturaleza de sus fábricas -un tapial que podríamos fechar en torno al S XIV o XV- hacen pensar que la alquería de Baix esconde un pasado más complejo que el que nos dan a entender las formas de sus ventanas y algunos fragmentos de muros de ladrillo y esquinas de sillería con acabados clasicistas, que nos sitúan en torno al S. XVII.

La puerta acabada en arco de medio punto, jambas ajustadas a la carpintería, parece la original. Y las ventanas, sus formas, sus jambas, la rejería de la planta baja, apoyan la hipótesis de una edificación originaria del siglo XVII, las cubiertas, sus aleros, hacen referencia a épocas más modernas, cuestión ésta que es muy habitual por las frecuentes restauraciones y reconstrucciones de cubiertas a lo largo del tiempo. En este caso sus formas y la elegancia de su alero nos sitúan en el momento de remodelación clasicista de quizás un edificio tardomedieval; una remodelación que debe estudiarse detenidamente y que quizás nos pueda dar claves sobre las antiguas arquitecturas que construyeron la alquería en épocas anteriores, que a su vez reutiliza o incorpora una bella columna de clásica, bien tallada, con un elegante collarín, así como pilastras en esquina o rejas de una calidad singular. Una columna que posiblemente fuera de un bello e ignoto edificio. 

Les arquitectures que dibuixen l’Horta /Miguel del Rey - Capítol al llibre “Veus per l’Horta”, València 2014.

LES ARQUITECTURES QUE DIBUIXEN L'HORTA

Per J. Miguel del Rey

Capítol al llibre “Veus per l’Horta”, València 2014.

Imatge de Carles-Francesc publicada al llibre, pag 60

L'Horta reuneix una sèrie de característiques que expliquen l'existència d'un ampli patrimoni rural en el qual cal distingir, tant la varietat , com la qualitat i el nombre d'elements patrimonials. En primer lloc , per ser un espai agrari densament poblat i de manera continuada en el temps , d'aquí la seua densitat i riquesa tipològica. Un espai rural dominat per la presència d'una ciutat, València, amb particulars relacions entre territori i ciutat: de domini, de mercat i d'estructura territorial, i d'aquí la seua varietat i qualitat arquitectònica .

La seva condició agrària de gran valor, al costat d'una construcció del territori ben estructurada i depurada pel tamís del temps, genera un complex i interessant paisatge on destaca un sistema patrimonial arquitectònic amb un ampli repertori de cases pageses que acullen a diferents grups socials: pagesos, propietaris agraris i pescadors -al costat de les platges o l'albufera -, a més d'un important nombre de cases senyorials. Estructura que sense discontinuïtat en el temps s'ha assentat en el territori; en un primer moment , després del Repartiment, a partir de grans alqueries envoltades de cabanes i tuguriums que van albergar a serfs i colons, i més tard habitant edificis dispersos, o formant alineacions, o, si s'escau densificant les alqueria medievals i creant nuclis rurals agrupats les arquitectures que han arribat fins a nosaltres.

La presència al centre de l'Horta de la ciutat de València, va propiciar la presència de importantíssimes alqueries senyorials en el seu entorn, construïdes al llarg del temps per influents famílies del regne; en moltes ocasions vinculades a les cases que els mateixos propietaris tenien a la ciutat , amb una relació particular i complementària entre elles, doncs complien, al costat de les funcions d'una explotació agrària, la comesa de proveir a la casa senyorial i albergar a la família en determinats moments, crítics, lúdics o estacionals. Relació que més tard va imitar la burgesia agrària i financera, instal·lada a la València liberal.

Només les arquitectures més arcaiques estan absents de l'univers arquitectònic de l'Horta. Pocs vestigis queden, excepte el parcel·lari i en algunes estructures de reg del passat romà o islàmic. Només el gust per la intimitat o certa manera d'habitar que reprenen els nous pobladors després del Repartiment. Tampoc existeixen assentaments rurals de primera generació, d'autoconsum, l'Horta és una zona on l'intercanvi i el mercat és llei des de temps molt antics. Trobem, això sí, cases de planta basilical, similars a les més arcaiques cases pairals catalanes, però amb la variant dialectal local que adopta influències islamizantes en la seua relació amb l'exterior , cases d'una o diverses crugies, palaus rurals construïts com cases-pati, barraques de coberta vegetal , de les que hi va haver una varietat important de juxtaposicions i maclajes entre els diferents cossos que configuraven la granja camperola, a més de porxades, assecadors, etc. Arquitectures que es dibuixaven en un paisatge fràgil construït per un sistema de sèquies en palmeta que s'obrien des del Túria sobre un parcel·lari generat en part per antigues centuriacions romanes. Paisatge que ha canviat en el temps, des de sistemes tancats per bardisses i vorejats d'arbrat, a camps oberts de conreus herbacis, on la profunditat de paisatge és parella de la seua fragilitat.

Altres elements que defineixen el paisatge són els camins , amb la seva estructura i traçat , els seus ponts, creus de terme, les pròpies entrades a la ciutat. Camins com el de Godella, Moncada, Torrent, tan transformats que assumeixen un trànsit de vegades impossible, o bé camins més tranquils com el Camí del Molí de la Campaneta, el del Pou d' Aparisi, d'Alfara , del Pechinar, etc., que ens permeten recórrer la varietat paisatgística que encara podem gaudir a l'Horta. Les sèquies, per la seva banda, són l'expressió de la cultura de l'aigua; una xarxa i una cultura que inclou possiblement fragments en ús des de temps de fundació de la pròpia ciutat i territori, on cal distingir enginys i arquitectures de gran interès com els assuts, les llengües, els sifons, els molins, els batans , que construir sobre les seves lleres. Finalment ermites, festes populars, Viacrucis, cementiris, espais i llocs on la idea de comunitat, de poble, es fa realitat, com podem veure a l'ermita del Pilar, de Vera, de Santa Anna a Albal, de Sant Roc de Museros, etc.

Aquestes són les arquitectures que dibuixen l'horta , unes arquitectures que han definit un paisatge sobre el qual una nova metròpoli s'alça en ocasions aliena als seus valors, perdent en aquest cas tot un potencial de memòria i de cultura que potser pogués ser de gran valor per construir una nova metròpoli diferent , més pròpia, menys global, però més autèntica.

LAS ARQUITECTURAS QUE DIBUJAN LA HUERTA

Por J. Miguel del Rey

Capítulo del Libro “Veus per l’Horta” Valencia 2014. Imagen de Carles-Francesc publicada al llibre

L’Horta reúne una serie de características que explican la existencia de un amplio patrimonio rural en el que hay que distinguir, tanto la variedad, como la calidad y el número de elementos patrimoniales. En primer lugar, por ser un espacio agrario densamente poblado y de manera continuada en el tiempo, de ahí su densidad y riqueza tipológica. Un espacio rural dominado por la presencia de una ciudad, Valencia, con particulares relaciones entre territorio y ciudad: de dominio, de mercado y de estructura territorial, y de ahí su variedad y calidad arquitectónica.

Su condición agraria de gran valor, junto a una construcción del territorio bien estructurada y depurada por el tamiz del tiempo, genera un complejo e interesante paisaje donde destaca un sistema patrimonial arquitectónico con un amplio repertorio de casas campesinas que cobijan a distintos grupos sociales: labradores, propietarios agrarios y pescadores -junto a las playas o la albufera-, además de un importante número de casas señoriales. Estructura que sin discontinuidad en el tiempo se ha asentado en el territorio; en un primer momento, tras el Repartiment, a partir de grandes alquerías rodeadas de cabañas y tuguriums que albergaron a siervos y colonos, y más tarde  habitando edificios dispersos, o formando alineaciones, o en su caso densificando las alquería medievales y creando núcleos rurales agrupados cuyas arquitecturas que han llegado hasta nosotros.

La presencia en el centro de l’Horta de la ciudad de Valencia, propició la presencia de importantísimas alquerías señoriales en su entorno, levantadas a lo largo del tiempo por influyentes familias del reino; en muchas ocasiones vinculadas a las casas que los mismos propietarios tenían en la ciudad, con una relación particular y complementaria entre ellas, pues cumplían, junto a las funciones de una explotación agraria, el cometido de abastecer a la casa señorial y albergar a la familia en determinados momentos, críticos, lúdicos o estacionales. Relación que más tarde imitó la burguesía agraria y financiera, instalada en la Valencia liberal.

Solo las arquitecturas más arcaicas están ausentes del universo arquitectónico de l’Horta. Pocos vestigios quedan, salvo el parcelario y en algunas estructuras de riego del pasado romano o islámico. Solo el gusto por la intimidad o cierta manera de habitar que retoman los nuevos pobladores tras el Repartiment.  Tampoco existen asentamientos rurales de primera generación, de autoconsumo, L’Horta es una zona donde el intercambio y el mercado es ley desde tiempos muy antiguos. Encontramos, eso sí, casas de planta basilical, similares a las más arcaicas casas pairales catalanas, pero con la variante dialectal local que adopta influencias islamizantes en su relación con el exterior, casas de una o varias crujías, palacios rurales construidos como casas-patio, barracas de cubierta vegetal, de las que hubo una variedad importante de yuxtaposiciones y maclajes entre los distintos cuerpos que configuraban la granja campesina, además de porxadas, secaderos, etc. Arquitecturas que se dibujaban en un paisaje frágil construido por un sistema de acequias en palmeta que se abrían desde el Turia sobre un parcelario generado en parte por antiguas centuriaciones romanas. Paisaje que ha cambiado en el tiempo, desde sistemas cerrados por bardisses y bordeados de arbolado, a campos abiertos de cultivos herbáceos, donde la profundidad de paisaje es pareja a su fragilidad.

Otros elementos que definen el paisaje son los caminos, con su estructura y trazado, sus puentes, cruces de término, las propias entradas a la ciudad. Caminos como el de Godella, Moncada, Torrent, tan transformados que asumen un tráfico en ocasiones imposible, o bien caminos más tranquilos como el Camí del Molí de la Campaneta, el del Pou d’Aparisi, de Alfara, del Pechinar, etc., que nos permiten recorrer la variedad paisajística que aún podemos disfrutar en l’Horta. Las acequias, por su parte, son la expresión de la cultura del agua; una red y una cultura que incluye posiblemente fragmentos en uso desde tiempos de fundación de la propia ciudad y territorio, donde hay que distinguir ingenios y arquitecturas de gran interés como los azudes, las lenguas, los sifones, los molinos, los batanes, que se construyeron sobre sus cauces. Por último ermitas, fiestas populares, Vía Crucis, cementerios, espacios y lugares donde la idea de comunidad, de pueblo, se hace realidad, como podemos ver en la ermita del Pilar, de Vera, de Santa Anna en Albal, de Sant Roc de Museros, etc.

Estas son las arquitecturas que dibujan la huerta, unas arquitecturas que han definido un paisaje sobre el cual una nueva metrópoli se levanta en ocasiones ajena a sus valores, perdiendo en ese caso todo un potencial de memoria y de cultura que quizás pudiera ser de gran valor para construir una nueva metrópoli distinta, más propia, menos global, pero más auténtica.

"Bartolomé", Entre la Ilustración y la Revolución.

BARTOLOMÉ, es una historia novelada, como dice Rafael Llorca en la presentación del libro en Altea. Con el subtítulo de “Entre la Ilustración y la Revolución", el autor presenta  una saga basada en escrituras, protocolos notariales y hechos acaecidos en nuestras tierras del sur valenciano, articulada con licencias novelescas, que describe el devenir de una familia de la baja nobleza en los momentos finales del Antiguo Régimen, donde se dejan entrever sus conflictos e intereses, tanto con la aristocracia, como modelo dominante en un primer momento, como más tarde con la naciente burguesía en estas tierras.

La Marina, al lado de la montaña meridional y la ciudad de Valencia, son escenarios de la trama que se desarrolla en los finales del Setecientos y primera mitad del Ochocientos. Altea, Xàvia, Calp, Benimantell, la Villa, Valencia, Bocairent, el Valle de Travadell, el Alcoiá, Gandia ... pueblos y ciudades cobran vida en paisajes físicos y humanos de época, donde aparecen personajes reales de familias que en este momento representan parte del poder político y económico de estas comarcas: individuos que tienen el poder señorial o el poder local, junto a personajes populares, representantes de la Corona, ilustrados, afrancesados, frailes trastornados, caciques y bandoleros de la época.

La acción se apoya en hechos ocurridos y documentados a partir de escrituras, protocolos notariales, cartas, restos de bibliotecas privadas de este tiempo, noticias publicadas en periódicos de época, bibliografía especializada, así como una importante dosis de tradición oral. Procurando una visión compleja de una sociedad que contempla atónita el hundimiento de un mundo en el sonido de sucesos revolucionarios en Francia, guerras en el sur europeo, la pérdida de las Colonias americanas, ciclos económicos, crisis y malestar social ... , cuestiones todas ellas que aprovecha el liberalismo para conquistar el poder.

Las personas que muestren interés por el libro pueden encontrarlo en las librerías “Mascarat” o “Bou” en Altea. hoy en ediciones renovadas.

 

Entre las críticas recibidas podemos citar a Bel Carrasco, en “El Mundo”, dice de Bartolomé: “A partir de la evolución de una familia, su novela 'Bartolomé' describe los cambios radicales acaecidos en el crepúsculo del Antiguo Régimen; el conflictivo tránsito del despotismo ilustrado al liberalismo…  aunque el protagonista principal es Bartolomé, el autor destaca el importante papel que tenían las mujeres en esa época Por otra parte, los lectores interesados en la historia encontrarán una concienzuda recreación de una parte de su pasado, centrada en las relaciones sociales, económicas, así como las políticas matrimoniales de ciertos grupos sociales, sus relaciones con la iglesia y sus diversas tendencias, el papel de la mujer, el despotismo ilustrado, el populismo, el liberalismo...”

El Profesor Enric Mateu, en su presentación de la obra en Valencia, comentaba:

“Con Bartolomé viajamos por las tierras de Altea y nuestro novelista nos guía por los campos y sirviéndose de las palabras pinta cuadros donde advertimos formas llenas de color, volúmenes con contornos, y sobre todo, es mi opinión, destaca la luz que ilumina todo el paisaje. Luz que traspasa su sentido físico para aflorar una sensibilidad exquisita.

Todo este mundo que musicalmente definiríamos como mozartiano, lleno de alegría de vivir que rompe, en ocasiones las tristes costuras de la Iglesia y el Santo Oficio queda roto y cuestionado por la Revolución Francesa. Y aquí entraríamos en la segunda parte titulada: La plenitud: Tiempos convulsos. Continuando con el paisaje, ahora ya no se describen las tierras ordenadas para el cultivo según las reglas de la agronomía ciencia traída de la dulce Francia. Ahora el paisaje es agreste, amenazador, sombrío, un escenario con el telón de una Sierra de Aitana misteriosa incluso peligrosa si uno se adentra en ella. El aumento de bandoleros, su creciente importancia anuncia como los rayos el inicio de la tormenta histórica que va a vivir España. Bartolomé, caballero ilustrado y leal monárquico, debe navegar a partir de ahora en el proceloso mar de la revolución. Mantendrá firme el timón, pero no le gusta la peligrosa navegación que hace y las costas lejanas a donde se dirige le producen temor e insatisfacción”.

Nuestro ilustrado activista cultural alteano, Rafael Llorca, en su interesante presentación del libro en Altea, decía:

“ No es una novela histórica sino una historia novelada, con una gran información de la época… en la que sorprende conocer que Altea era un vivero de oportunidades de negocio, de enriquecimiento y de trabajo:  habían minas de hierro y basalto, comercio marítimo con los productos de la comarca y con los que se traían de vuelta, industria agro-alimentaria con las pasas, producción de seda, etc..., además de la pesca y agricultura (trigo, viña,...), que después se hundió por las cuestiones económicas y políticas que  se fueron dando, a lo largo del tiempo. Es muy significativo el dato de que la población de Altea se quintuplicó.

En el libro se describen las relaciones galantes con las mujeres, como se formaban las parejas de novios, por amor y/o interés y todo lo que se movía a su alrededor, y una descripción tan detallada de la moda, de cómo visten los protagonistas, que se le puede aplicar lo que dice Pepe Rovira: “una escritura que parece que no tenga prisa, mientras nos muestra la prisa de la existencia”.

Uno de los grandes aciertos del libro está en los diferentes niveles de lectura que se pueden dar. Habrá lectores que se quedarán más con la trama de los personajes y en cómo iban vestidos que con la arquitectura, y otros se fijarán más en los paisajes y como era el pueblo antiguamente, etc… Uno puede escuchar el ruido del agua en la acequia, cabalgar sobre un caballo y a su ritmo, trotar con él sobre campos de olivos, o viajar en carro por la Sierra Bèrnia; atemorizarse ante un interrogatorio de bandoleros que inesperadamente salen al camino, visitar una venta en plena montaña y las ermitas en el campo, respirar la humedad de la noche o disfrutar de una salida del sol del siglo pasado o de la vista de un cielo estrellado, pero, también, oler el comino y la canela de las pelotas de carne picada y extasiarse con los dulces de almendra que describe, incluso de hacerse una idea de cómo sonaban los madrigales de Boccherini, aunque nunca en tu vida los hayas escuchado”

Guía de Altea - cultura, patrimonio y paisaje

Guía dirigida a viajeros y amantes del patrimonio cultural. Pretende desvelar el completo patrimonio cultural que posee nuestro pueblo. En un formato sencillo y cómodo, incluye una selección de las más interesantes manifestaciones de las diversas culturas que se han asentado a lo largo del tiempo en nuestra tierra, desde sus inicios en el neolítico, pasando por las culturas íberas, romanas e islámicas, hasta llegar a la parte más importante de nuestro patrimonio, la relativa a la época fundacional de lo que hoy conocemos como Altea -1617-, con sus arquitecturas civiles, religiosas, hidráulicas, rurales y urbanas. La Guía incluye una serie de itinerarios para conocer los paisajes alteanos, tanto de huerta, como de mar y montaña.

 

Altea has an important cultural heritage, this guide aims to reveal to travelers and culture enthusiasts. Includes, in an easy and convenient format, a selection of the most interes- ting manifestations of the diverse cultures that have settled in time in our country, from its beginnings in the Neolithic through the Iberian, Roman and Islamic culture, until the most important moment: the era of the founding of what is now known as Altea -1617 - with its civil, religious, hydraulic, rural and urban architecture. The guide includes a series of itineraries for various piasajes of Altea, both rural as sea or mountain.

A la venta en las librerías Mascarat y Bou 

  Para ponerse en contacto con el editor:    guiadealtea@vam

Todos los derechos reservados sobre textos e imágenes