Casa el Rico al Camí del Pou d’Aparisi - València

La alquería de la Casa el Rico es un ejemplo interesante de la pequeña granja campesina de origen moderno. Se puede fechar en los momentos de transición entre el s. XIX y el s.XX. Nos presenta un ejemplo típico de estas granjas campesinas de origen moderno que encontramos en la zona de los Francos, Marjales y Extremales, cultivada desde antiguo, pero colonizada para habitación humana en épocas más próximas y que culmina con una densificación masiva de la zona a lo largo del s. XIX por medio de barracas que se van sustituyendo paulatinamente en las primeras décadas del siglo XX. En esta zona encontramos pequeñas casas campesinas compuestas de dos crujías, de estructuras muy conceptuales y sencillas; de dimensiones relativamente reducidas, donde está próxima la tradición de las barracas. Se complementan con porxadas resueltas a un agua, muchas veces cubiertas con teja plana, muy distinta de la teja curva que construye los tejados de la casa principal. En este edificio del Rico podemos ver una gran porxada a un agua, cubierta con teja plana, incluyendo dos cuerpos en paralelo, con dos puertas de acceso independientes; una como acceso a la ampliación de la vivienda -donde se encuentra la cocina-, más otra puerta que abre a los corrales y cuadras.

Arquitectónicamente la casa pertenece al tipo compacto de dos crujías paralelas a fachada, con línea central de carga construida por un muro con vano central situado en correspondencia con los grandes huecos centrados de las fachadas anterior y posterior. Sobre esta línea central se construirá en cubierta la cumbrera del tejado, conformando una cubierta con alero horizontal a fachada anterior y posterior. La composición de espacios se estructura a partir del eje central en planta que penetra por los grandes vanos de la casa. Eje que articula toda la arquitectura y al que se le da una materialización importante al cargarlo con el uso del paso interior-exterior, conduciéndonos hasta el patio posterior.

Las estancias (quartos) se sitúan cerradas a ambos lados en la primera crujía, dejando una dilatación en el segundo cuerpo de construcción. Allí es donde se articula la casa con los nuevos espacios que amplían a la alquería a partir de la porxada adosada al testero Norte. Cocina y almacenes, mas unos corrales y cuadras en paralelo, completan el programa, junto al patio posterior. La planta superior alberga almacenes y cambras de uso agrario.

La fachada, simétrica, sitúa en fachada el eje central compositivo que vemos en planta y lo adjetiva con los grandes vanos que definen su composición. El muro se revoca y evoca con su dibujo una sillería ausente de junta muy marcada. Tratamiento, que en primer lugar se dio a la fachada de la casa, pero más adelante se amplió a los cuerpos añadidos quizás con resultados mas que dudosos.

(val) L'alqueria de la Casa al Rico és un exemple interessant de la xicoteta granja camperola d'origen modern. Es pot datar en els moments de transició entre el s. XIX i el s. XX. Ens presenta un exemple típic d'aquestes granges camperoles d'origen modern que trobem a la zona dels Francs i Marjals, conreada des d'antic, però colonitzada per habitació humana en èpoques més properes i que culmina amb una densificació massiva de la zona al llarg del s. XIX per mitjà de barraques que es van substituint gradualment en les primeres dècades del segle XX. En aquesta zona trobem petites cases pageses compostes de dos crugies, d'estructures molt conceptuals i senzilles; de dimensions relativament reduïdes, on està pròxima la tradició de les barraques. Es complementen amb porxadas resoltes a una aigua, de vegades cobertes amb teula plana, molt diferent de la teula corba que construeix les teulades de la casa principal. En aquest edifici del Rico podem veure una gran porxada a una aigua, coberta amb teula plana, incloent dos cossos en paral·lel, amb dues portes d'accés independents; l'una com accés a l'ampliació de l'habitatge -on es troba la cuina-, més una altra porta que s'obre als corrals i quadres.

Arquitectònicament la casa pertany al tipus compacte de dos crugies paral·leles a façana, amb línia central de càrrega construïda per un mur amb obertura central situat en correspondència amb els grans buits centrats de les façanes anterior i posterior. Sobre aquesta línia central es construirà a la coberta el carener de la teulada, conformant una coberta amb ràfec horitzontal a façana anterior i posterior. La composició d'espais s'estructura a partir de l'eix central en planta que penetra pels grans obertures de la casa. Eix que articula tota l'arquitectura i al qual se li dóna una materialització important a carregar-lo amb l'ús del pas interior-exterior, conduint-nos fins al pati posterior.

Les estades (quartos) se situen tancades a banda i banda en la primera crugia, deixant una dilatació en el segon cos de construcció. Allà és on s'articula la casa amb els nous espais que amplien a l'alqueria a partir de la porxada adossada a la testera Nord. Cuina i magatzems, mes uns corrals i quadres en paral·lel, completen el programa, al costat del pati posterior. La planta superior hi han magatzems i cambres d'ús agrari.

La façana, simètrica, situa en façana l'eix central compositiu de la planta i el adjectiva amb els grans obertures que defineixen la seua composició. El mur es revoca i evoca amb el seu dibuix un cadirat absent de juntes molt marcades. Tractament, que en primer lloc es va donar a la façana de la casa, però més endavant es va ampliar als cossos afegits potser amb resultats mes que dubtosos.

El conjunt d'alqueries del carrer Olba a València

El conjunt d'alqueries del carrer Olba a València ens presenta un grup de cases que es poden datar entre els segles XVII i XIX, exemple del que van ser aquests antics nuclis camperols entorn de la ciutat de València, com va ser el cas de Marxalenes. Formen un conjunt de cases adossades entre si, alineades formant un "Carrer". En general responen tipològicament a cases de crugies paral·leles a façana i cobertes a dos aigües amb carener sobre la línia central de càrrega i amb petits ràfecs horitzontals abocant a façana, excepte la casa n. 4 on cal distingir l'interessant ràfec de fusta, de factura sembla que relativament moderna (S. XIX en qualsevol cas), que possiblement sigua una substitució d'un altre anterior realitzada pels seus propietaris, ja que aquests eren fusters.

L'edifici n. 4 és el més esvelt de tots, es troba en bon estat i ens presenta un cas d'edifici rural d'habitatge en planta baixa i andana superior, transformat modernament en dos habitatges que incorporaren en el seu moment els balcons. L'aler el distingeix també de la resta dels edificis, algun dels quals possiblement va tenir en el seu temps ràfec de fusta amb forta vol. La façana ens presenta una creu de rajoles amb peces del mocadoret en verd i blanc, més altres elements en blau de Manises, possiblement originaris del segle XVI, i un mosaic de rajoles amb la imatge d'un dominic amb un lliri i que els seus propietaris consideren és una advocació de Sant Vicent. L'origen d'edifici és difícil situar-lo sense conèixer les seves fàbriques, però no crec que es pugui allargar a l'època de les rajoles, encara que això és una dada. Possiblement ens trobem davant d'un edifici 

Les cases responen a esquemes de crugies paral·leles a façana amb portes d'accés centrades (cas dels edificis 1, 3 i 4), mentre que el n. 2 respon a xicotets edificis d'espais mínims, amb alguna ampliació utilitzant la porxada per eixamplar l'espai, a la manera que veiem en l'arquitectura dispersa, de la qual no se separen conceptualment aquestes cases.

La incorporació de la balconada té una història molt recent, podem veure que el trobem de manera generalitzada en els edificis 1, 3 i 4. Encara que són incorporacions producte de la transformació en habitatge de la planta superior, com passa a l'edifici n. 3, on queda una de les finestres de l'antiga andana, i fins i tot al no 4 on potser l'andana era de doble línia de finestres, per facilitar la ventilació de la mateixa.

Hi ha constància de l'obertura de l'escaleta a l'edifici 4, realitzada entorn a 1930, per habilitar l'antiga cambra, com a habitatge en una família que dividia la propietat entre els seus fills, dins de la mes pura tradició preindustrial, quan part dels membres de l'antigues famílies camperoles van abandonant el sector agrari i passant als serveis oa la indústria.

L'edifici n.1 que obre façana al Sud, presenta una façana molt compacta i massissa, amb un gran buit central com a porta d'accés, més un estret balcó superior. Una porta lateral dóna accés a un petit habitatge incorporada dins el mateix volum. Hi ha un buit impropi de gran dimensió, la porta d'un possible garatge. Un cos perpendicular a la façana resolt sense massa interès ni constructiu, ni arquitectònic, s'adossa lateralment envaint part de la façana de la casa. Un ràfec curt, d'obra, amb petits cans figurats, en una solució una mica eclèctica dins d'aquest món rural en què ens movem, és un element a assenyalar, al costat del llinda de fusta de secció rectangular que construeix la llinda d'accés i al net acabat dels brancals de finestres, amb vessaments exteriors molt geomètric que situen la fusteria al centre de la secció del mur, minorant d'aquesta manera la robustesa dels murs.

L'edifici n. 3 se situa alineat amb la resta dels edificis, obrint façana a l'Est. En façana ens presenta un potent mur de maó amb junts horitzontals relativament amples, revocat modernament amb morter possiblement de ciment, que li fa perdre caràcter a les fàbriques. Un gran arc de mig punt, resolt amb una rosca en plec de llibre de maó que el construeix, és l'element característic de la casa. La resta de la façana presenta encara la ferides de les transformacions de la planta superior que van eliminar la fenestració original de l'andana que tenia dos nivells de buits superposats en alçada. La cota enfonsada de la casa, el tipus de fàbrica i la composició de façana, ens situen en un edifici que es podria datar entre finals del S. XVII o inicis del XVIII.

El conjunto de alquerías de la calle Olba en Valencia nos presenta un grupo de casas que se pueden datar entre los siglos XVII y XIX, ejemplo de lo que fueron estos antiguos pequeños núcleos campesinos entorno a la ciudad de Valencia, como fue el caso de Marxalenes. Forman un conjunto de casas adosadas entre sí, alineadas formando un “Carrer”. En general responden tipológicamente a casas de crujías paralelas a fachada y cubiertas a dos aguas con cumbrera sobre la línea central de carga y con pequeños aleros horizontales vertiendo a fachada, excepto la casa no 4 donde hay que distinguir el interesante alero de madera, de factura parece que relativamente moderna (S. XIX en cualquier caso), que posiblemente sea una sustitución de otro anterior realizada por sus propietarios, ya que estos eran carpinteros.

El edificio n. 4 es el más esbelto de todos, se encuentra en buen estado y nos presenta un caso de edificio rural de vivienda en planta baja y andana superior, transformado modernamente en dos viviendas, a las que se les ha incorporado los balcones. El alero lo distingue también del resto de los edificios, alguno de los cuales posiblemente tuvo en su tiempo alero de madera con fuerte vuelo. La fachada nos presenta una cruz de azulejos con piezas del mocadoret en verde y blanco, más otros elementos en azul de Manises, posiblemente originarios del S. XVI, y un mosaico de azulejos con la imagen de un dominico con un lirio y que sus propietarios consideran es una advocación de Sant Vicent. El origen de edificio es difícil situarlo sin conocer sus fábricas, pero no creo que se pueda alargar a la época de los azulejos, aunque esto es un dato. Posiblemente nos encontremos frente a un edificio construido en torno al S. XVIII. No sé hoy como se encontrará el edificio, si es que se encuentra.

Las casas responden a esquemas de crujías paralelas a fachada con puertas de acceso centradas (caso de los edificios 1, 3 y 4), mientras que el n. 2 responde a pequeños edificios de espacios mínimos, con alguna ampliación utilizando la porxada para ensanchar el espacio, a la manera que vemos en la arquitectura dispersa, de la que no se separan conceptualmente éstas casas..

La incorporación del balcón tiene una historia muy reciente, podemos ver que lo encontramos de manera casi generalizada en los edificios 1, 3 y 4. Aunque son incorporaciones producto de la transformación en vivienda de la planta superior, como ocurre en el edificio n. 3, donde queda una de las ventanas de la antigua andana, e incluso en el no 4 donde quizás la andana era de doble línea de ventanas, para facilitar la ventilación de la misma.

Hay constancia de la apertura de la escaleta en el edificio 4, realizada entorno a 1930, para habilitar la antigua cambra, como vivienda en una familia que dividía la propiedad entre sus hijos, dentro de la mas pura tradición preindustrial, cuando parte de los miembros de la antiguas familias campesinas van abandonando el sector agrario y pasando a los servicios o a la industria.

El edificio n.1 que abre fachada al Sur, presenta una fachada muy compacta y maciza, con un gran hueco central como puerta de acceso, mas un estrecho balcón superior. Una puerta lateral da acceso a una pequeña vivienda incorporada dentro del mismo volumen. Existe un hueco impropio de gran dimensión, la puerta de un posible garaje. Un cuerpo perpendicular a la fachada resuelto sin demasiado interés ni constructivo, ni arquitectónico, se adosa lateralmente invadiendo parte de la fachada de la casa. Un alero corto, de obra, con pequeños canes figurados, en una solución algo ecléctica dentro de este mundo rural en el que nos movemos, es un elemento a señalar, junto al dintel de madera de sección rectangular que construye el dintel de acceso y al limpio acabado de las jambas de ventanas, con derrames exteriores muy geométrico que sitúan a la carpintería en el centro de la sección del muro, aminorando de ésta manera la robustez de los muros.

El edificio n. 3 se sitúa alineado con el resto de los edificios, abriendo fachada al Este. En fachada nos presenta un potente muro de ladrillo con tendeles relativamente anchos, revocado modernamente con mortero posiblemente de cemento, que le hace perder carácter a las fábricas. Un gran arco de medio punto, resuelto con una rosca en sardinel de ladrillo que lo construye, es el elemento característico de la casa. El resto de la fachada presenta aún la heridas de las transformaciones de la planta superior que eliminaron la fenestración original de la andana que tenía dos niveles de huecos superpuestos en altura. La cota hundida de la casa, el tipo de fábrica y la composición de fachada, nos sitúan en un edificio que se podría fechar entre finales del S. XVII o inicios del XVIII.

Paisatges Perduts. Els Riuraus alteans, per Miguel del Rey

Paisatges Perduts. Els Riuraus alteans*

Altea, com tots els pobles de la Vall del Guadalest i des d'aquí cap al nord, tota la Marina i les valls del Serpis i el Vernissa, fins la Ribera Alta y les terres del secà de L´Horta de València, van incloure aquests assecadors de pansa de moscatell des de mitjan segle XVIII i particularment al llarg del segle XIX. El riurau, aquest porticat adossat o juxtaposat la casa, o bé exempt al camp, albergava les funcions de suport al procés d'assecat de la pansa, una labor importantíssima en l'economia agrària d'aquestes terres fins a la incorporació al mercat de les panses turques i la ruïna que va representar la fil·loxera a 1910. 

El riurau va estar molt ben representat a la Altea rural, tant que va arribar a deixar el seu nom a aquest espai filtrant previ que tenim a la casa agraria alteana, de manera que un cop abandonades les seues funcions agràries, aquest espai ambigu del que disposen les cases rurals pasa a cridarse, en Altea, genèricament "riurau".

Els riuraus exempts i els xicotets riuraus adossats a les cases, frontals o laterals a la seua façana principal, també han estat tradicionalment abundants a les petites cases agràries, però des del moment en què es va abandonar la producció de pansa han anat abandonant i transformant-se, de manera que en aquest moment queden comptats exemples, com el Riurau de Martínez a la Pila, una estructura de murs de maçoneria amb arcs rebaixats, o el Riurau del Tío Amadeo al Cascall, amb els seus pòrtics envoltant la casa amb arcs allindats.

D'entre els riuraus vinculats al llenguatge clàssic d'aquests edificis podem ressenyar dues arquitectures absents, dos riuraus especialment atractius i tots dos situats a la partida de Cap Blanc. Un riurau dues crugies, a dos aigües, amb arcs en sengles façanes ( que poden veure més avall) i una casa porticada amb les obertures de llinda. Tots dos, dues joies de particular interès en la nostra perduda arquitectura rural, transformats irremissiblement en altres arquitectures sense saber valorar el que tenien.

El riurau va tenir a Altea solucions que podem entendre paradigmàtiques dins de l'arquitectura valenciana, en particular quan el trobem vinculat a les cases porticades, aquestes cases que inclouen dins del seu propi volum al porticat del riurau; ja que a Altea tenim els millors exemples d'aquestes cases de tot el territori valencià, com podem veure en les masies de Calces o del Mandem.

Trobem en el camp alteà el que podríem anomenar protoriuraus, estructures arcaiques per a suport a la transformació de la pansa que encara no havien resolt el llenguatge, més tard establert, d'aquests assecadors. Un d'ells li trobem a la partida del Riquet als peus de Bèrnia, també podem veure un altre d'ells al porxo que envolta la casa Rostoll a La Pila; pòrtics desiguals, llindats, sense un ritme clar.

Quan parlem de la cultura del riurau, especial interès té la figura de Carmelina Sanchez-Cutillas a l'hora de descriure aquests edificis alteans i l'ambient que es creava al seu voltant, ja que en la seua obra "Matèria de Bretanya", València 1976, dedica especialment un capítol "Els vells riuraus", a aquests riuruas alteans. En ell ens diu: 
"... el riu-rau era un cobert més Llarg que ample amb arcs com a els Claustres, i nosaltres pensàvem que a els riu-raus tenint el nom joginós i a els feiem servir per a jugar." 
Els convido a vostés a que rellegeixin la seua obra.

 - Imatge superior, casa porticada amb un riurau amb llindes a Cap Blanc.

- Antic riurau exempt dels anomenats catedralicis, de dues crugies, a Cap Blanc

- Anticriurau dels Carreta

 * Publicat al llibre "Passejant per les altees" Val, 2016

Paisajes Perdidos. Los Riuraus Alteanos.

Altea, como todos los pueblos del Valle del Guadalest y desde aquí hacia el norte, toda la Marina y los valles del Serpis y el Vernissa, incluso la Ribera Alta y la parte de secano de l`Horta de València, incluyeron estos secaderos de uva pasa de moscatel desde mediados del siglo XVIII y particularmente a lo largo del siglo XIX. El riurau, ese porticado adosado o yuxtapuesto la casa, o bien exento en el campo, albergaba las funciones de apoyo al proceso de secado de la uva pasa, una labor importantísima en la economía agraria de estas tierras hasta la incorporación al mercado de las pasas turcas y la ruina que representó la filoxera en 1910. 

El riurau estuvo muy bien representado en la Altea rural y de ellos quedan escasos pero bellísimos ejemplos; tanto que llego a dejar su nombre a ese espacio filtrante previo a la casa, de manera que una vez abandonadas sus funciones agrarias, ese espacio ambiguo del que disponen las casas rurales alteanas pasó a llamarse genéricamente “riurau”.

Los riuraus exentos y los pequeños riuraus adosados a las casas, frontales o laterales a su fachada principal, también han sido tradicionalmente abundantes en las pequeñas casas agrarias, pero desde el momento en que se abandonó la producción de uva pasa han ido abandonándose y transformándose, de manera que en este momento quedan contados ejemplos, como el Riurau de Martínez en la Pila, una estrctura de muros de mampostería con arcos rebajados, o el Riurau del Tío Amadeo en el Cascall, con sus pórticos rodeando la casa con arcos adintelados.

De entre los riuraus vinculados al lenguaje clásico de estos edificios podemos reseñar dos arquitecturas ausentes, dos riuraus especialmente atractivos y ambos situados en la partida de Cap Blanc. Un riurau dos crujías, a dos aguas, con arcos en sendas fachadas, y una casa porticada con los vanos adintelados. Ambos, dos joyas de particular interés en nuestra perdida arquitectura rural, transformados irremisiblemente en otras arquitecturas sin saber valorar lo que tenían.

El riurau tuvo en Altea soluciones que podemos entender paradigmáticas dentro de la arquitectura valenciana, aquellas que lo incluyen dentro del propio volumen de la casa o la masía. Son las llamadas  casas porticadas, de las cuales en Altea tenemos algunos de los mejores ejemplos de estas casas, como podemos ver en el Mas de Calces o el del Mandem.

Encontramos en el campo alteano lo que podríamos llamar protoriuraus, estructuras arcaicas para apoyo a la transformación de la uva pasa que aún no habían resuelto el lenguaje más tarde establecido de estos secaderos. Uno de ellos le encontramos en la partida del Riquet a los pies de Bèrnia. Podemos ver otro en el porche que rodea la casa Rostoll en La Pila; porches de pórticos desiguales, adinteados, sin un ritmo claro.

Cuando hablamos de la cultura del riurau, especial interés tiene la figura de Carmelina Sanchez-Cutillas a la hora de describir estos edificios alteanos y el ambiente que se creaba entorno a ellos, pues en su obra “Materia de Bretanya”, València  1976, dedica a estas arquitecturas alteanas un capítulo: “Els vells riuraus”. En él nos dice:  
“... el riu-rau era un cobert més llarg que ample amb arcs com els claustres, i nosaltres pensàvem que els riu-raus tenien el nom joginós i els feiem servir per a jugar.” Les invito pues a que relean su obra.

- Imagen superior casa porticada con un riurau adintelado en Cap Blanc.

- Antiguo riurau exento de los llamados catedralicios, de dos crujías, en Cap Blanc

- Antiguo riurau dels Carreta.