LES
ARQUITECTURES QUE DIBUIXEN L'HORTA
Per J. Miguel del Rey
Capítol al llibre “Veus per
l’Horta”, València 2014.
Imatge de Carles-Francesc publicada al llibre, pag 60
L'Horta reuneix una sèrie de característiques que expliquen
l'existència d'un ampli patrimoni rural en el qual cal distingir, tant la
varietat , com la qualitat i el nombre d'elements patrimonials. En primer lloc
, per ser un espai agrari densament poblat i de manera continuada en el temps ,
d'aquí la seua densitat i riquesa tipològica. Un espai rural dominat per la
presència d'una ciutat, València, amb particulars relacions entre territori i
ciutat: de domini, de mercat i d'estructura territorial, i d'aquí la seua
varietat i qualitat arquitectònica .
La seva condició agrària de gran valor, al costat d'una construcció
del territori ben estructurada i depurada pel tamís del temps, genera un
complex i interessant paisatge on destaca un sistema patrimonial arquitectònic
amb un ampli repertori de cases pageses que acullen a diferents grups socials:
pagesos, propietaris agraris i pescadors -al costat de les platges o l'albufera
-, a més d'un important nombre de cases senyorials. Estructura que sense
discontinuïtat en el temps s'ha assentat en el territori; en un primer moment ,
després del Repartiment, a partir de grans alqueries envoltades de cabanes i
tuguriums que van albergar a serfs i colons, i més tard habitant edificis
dispersos, o formant alineacions, o, si s'escau densificant les alqueria
medievals i creant nuclis rurals agrupats les arquitectures que han arribat
fins a nosaltres.
La presència al centre de l'Horta de la ciutat de València, va
propiciar la presència de importantíssimes alqueries senyorials en el seu
entorn, construïdes al llarg del temps per influents famílies del regne; en
moltes ocasions vinculades a les cases que els mateixos propietaris tenien a la
ciutat , amb una relació particular i complementària entre elles, doncs
complien, al costat de les funcions d'una explotació agrària, la comesa de
proveir a la casa senyorial i albergar a la família en determinats moments,
crítics, lúdics o estacionals. Relació que més tard va imitar la burgesia
agrària i financera, instal·lada a la València liberal.
Només les arquitectures més arcaiques estan absents de l'univers
arquitectònic de l'Horta. Pocs vestigis queden, excepte el parcel·lari i en
algunes estructures de reg del passat romà o islàmic. Només el gust per la
intimitat o certa manera d'habitar que reprenen els nous pobladors després del
Repartiment. Tampoc existeixen assentaments rurals de primera generació,
d'autoconsum, l'Horta és una zona on l'intercanvi i el mercat és llei des de
temps molt antics. Trobem, això sí, cases de planta basilical, similars a les
més arcaiques cases pairals catalanes, però amb la variant dialectal local que
adopta influències islamizantes en la seua relació amb l'exterior , cases d'una
o diverses crugies, palaus rurals construïts com cases-pati, barraques de
coberta vegetal , de les que hi va haver una varietat important de
juxtaposicions i maclajes entre els diferents cossos que configuraven la granja
camperola, a més de porxades, assecadors, etc. Arquitectures que es dibuixaven
en un paisatge fràgil construït per un sistema de sèquies en palmeta que
s'obrien des del Túria sobre un parcel·lari generat en part per antigues
centuriacions romanes. Paisatge que ha canviat en el temps, des de sistemes
tancats per bardisses i vorejats d'arbrat, a camps oberts de conreus herbacis,
on la profunditat de paisatge és parella de la seua fragilitat.
Altres elements que defineixen el paisatge són els camins , amb la
seva estructura i traçat , els seus ponts, creus de terme, les pròpies entrades
a la ciutat. Camins com el de Godella, Moncada, Torrent, tan transformats que
assumeixen un trànsit de vegades impossible, o bé camins més tranquils com el
Camí del Molí de la Campaneta, el del Pou d' Aparisi, d'Alfara , del Pechinar,
etc., que ens permeten recórrer la varietat paisatgística que encara podem
gaudir a l'Horta. Les sèquies, per la seva banda, són l'expressió de la cultura
de l'aigua; una xarxa i una cultura que inclou possiblement fragments en ús des
de temps de fundació de la pròpia ciutat i territori, on cal distingir enginys
i arquitectures de gran interès com els assuts, les llengües, els sifons,
els molins, els batans , que construir sobre les seves lleres. Finalment
ermites, festes populars, Viacrucis, cementiris, espais i llocs on la idea
de comunitat, de poble, es fa realitat, com podem veure a l'ermita del Pilar,
de Vera, de Santa Anna a Albal, de Sant Roc de Museros, etc.
Aquestes són les arquitectures que dibuixen l'horta , unes
arquitectures que han definit un paisatge sobre el qual una nova metròpoli
s'alça en ocasions aliena als seus valors, perdent en aquest cas tot un
potencial de memòria i de cultura que potser pogués ser de gran valor per
construir una nova metròpoli diferent , més pròpia, menys global, però més
autèntica.
LAS ARQUITECTURAS QUE DIBUJAN LA HUERTA
Por J. Miguel del Rey
Capítulo del Libro “Veus per l’Horta” Valencia
2014. Imagen de Carles-Francesc publicada al llibre
L’Horta reúne una serie de características que explican la existencia
de un amplio patrimonio rural en el que hay que distinguir, tanto la variedad, como
la calidad y el número de elementos patrimoniales. En primer lugar, por ser un
espacio agrario densamente poblado y de manera continuada en el tiempo, de ahí su
densidad y riqueza tipológica. Un espacio rural dominado por la presencia de
una ciudad, Valencia, con particulares relaciones entre territorio y ciudad: de
dominio, de mercado y de estructura territorial, y de ahí su variedad y calidad
arquitectónica.
Su condición agraria de gran valor, junto a una construcción del
territorio bien estructurada y depurada por el tamiz del tiempo, genera un
complejo e interesante paisaje donde destaca un sistema patrimonial arquitectónico
con un amplio repertorio de casas campesinas que cobijan a distintos grupos
sociales: labradores, propietarios agrarios y pescadores -junto a las playas o
la albufera-, además de un importante número de casas señoriales. Estructura
que sin discontinuidad en el tiempo se ha asentado en el territorio; en un
primer momento, tras el Repartiment, a partir de grandes alquerías rodeadas de
cabañas y tuguriums que albergaron a
siervos y colonos, y más tarde habitando
edificios dispersos, o formando alineaciones, o en su caso densificando las
alquería medievales y creando núcleos rurales agrupados cuyas arquitecturas que
han llegado hasta nosotros.
La presencia en el centro de l’Horta de la ciudad de Valencia,
propició la presencia de importantísimas alquerías señoriales en su entorno,
levantadas a lo largo del tiempo por influyentes familias del reino; en muchas
ocasiones vinculadas a las casas que los mismos propietarios tenían en la
ciudad, con una relación particular y complementaria entre ellas, pues cumplían,
junto a las funciones de una explotación agraria, el cometido de abastecer a la
casa señorial y albergar a la familia en determinados momentos, críticos,
lúdicos o estacionales. Relación que más tarde imitó la burguesía agraria y
financiera, instalada en la Valencia liberal.
Solo las arquitecturas más arcaicas están ausentes del universo
arquitectónico de l’Horta. Pocos vestigios quedan, salvo el parcelario y en
algunas estructuras de riego del pasado romano o islámico. Solo el gusto por la
intimidad o cierta manera de habitar que retoman los nuevos pobladores tras el
Repartiment. Tampoco existen asentamientos
rurales de primera generación, de autoconsumo, L’Horta es una zona donde el
intercambio y el mercado es ley desde tiempos muy antiguos. Encontramos, eso
sí, casas de planta basilical, similares a las más arcaicas casas pairales catalanas, pero con la variante
dialectal local que adopta influencias islamizantes en su relación con el
exterior, casas de una o varias crujías, palacios rurales construidos como
casas-patio, barracas de cubierta vegetal, de las que hubo una variedad
importante de yuxtaposiciones y maclajes entre los distintos cuerpos que
configuraban la granja campesina, además de porxadas, secaderos, etc.
Arquitecturas que se dibujaban en un paisaje frágil construido por un sistema
de acequias en palmeta que se abrían desde el Turia sobre un parcelario
generado en parte por antiguas centuriaciones romanas. Paisaje que ha cambiado
en el tiempo, desde sistemas cerrados por bardisses
y bordeados de arbolado, a campos abiertos de cultivos herbáceos, donde la
profundidad de paisaje es pareja a su fragilidad.
Otros elementos que definen el paisaje son los caminos, con su estructura
y trazado, sus puentes, cruces de término, las propias entradas a la ciudad. Caminos
como el de Godella, Moncada, Torrent, tan transformados que asumen un tráfico
en ocasiones imposible, o bien caminos más tranquilos como el Camí del Molí de
la Campaneta, el del Pou d’Aparisi, de Alfara, del Pechinar, etc., que nos
permiten recorrer la variedad paisajística que aún podemos disfrutar en
l’Horta. Las acequias, por su parte, son la expresión de la cultura del agua; una
red y una cultura que incluye posiblemente fragmentos en uso desde tiempos de
fundación de la propia ciudad y territorio, donde hay que distinguir ingenios y
arquitecturas de gran interés como los azudes, las lenguas, los sifones, los
molinos, los batanes, que se construyeron sobre sus cauces. Por último ermitas,
fiestas populares, Vía Crucis, cementerios, espacios y lugares donde la idea de
comunidad, de pueblo, se hace realidad, como podemos ver en la ermita del
Pilar, de Vera, de Santa Anna en Albal, de
Sant Roc de Museros, etc.