Per J. Miguel del Rey. Capítol al llibre “Veus per l’Horta”
L'Horta reuneix una sèrie de característiques que expliquen l'existència d'un ampli patrimoni rural en el qual cal distingir, tant la varietat , com la qualitat i el nombre d'elements patrimonials. En primer lloc , per ser un espai agrari densament poblat i de manera continuada en el temps , d'aquí la seua densitat i riquesa tipològica. Un espai rural dominat per la presència d'una ciutat, València, amb particulars relacions entre territori i ciutat: de domini, de mercat i d'estructura territorial, i d'aquí la seua varietat i qualitat arquitectònica .
La seua condició agrària de gran valor, al costat d'una construcció del territori ben estructurada i depurada pel tamís del temps, genera un complex i interessant paisatge on destaca un sistema patrimonial arquitectònic amb un ampli repertori de cases pageses que acullen a diferents grups socials: pagesos, propietaris agraris i pescadors -al costat de les platges o l'albufera -, a més d'un important nombre de cases senyorials. Estructura que sense discontinuïtat en el temps s'ha assentat en el territori; en un primer moment , després del Repartiment, a partir de grans alqueries envoltades de cabanes i tuguriums que van albergar a serfs i colons, i més tard habitant edificis dispersos, o formant alineacions, o, si s'escau densificant les alqueria medievals i creant nuclis rurals agrupats les arquitectures que han arribat fins a nosaltres
La presència al centre de l'Horta de la ciutat de València, va propiciar la presència de importantíssimes alqueries senyorials en el seu entorn, construïdes al llarg del temps per influents famílies del regne; en moltes ocasions vinculades a les cases que els mateixos propietaris tenien a la ciutat , amb una relació particular i complementària entre elles, doncs complien, al costat de les funcions d'una explotació agrària, la comesa de proveir a la casa senyorial i albergar a la família en determinats moments, crítics, lúdics o estacionals. Relació que més tard va imitar la burgesia agrària i financera, instal·lada a la València liberal.
Només les arquitectures més arcaiques estan absents de l'univers arquitectònic de l'Horta. Pocs vestigis queden, excepte el parcel · lari i en algunes estructures de reg del passat romà o islàmic. Només el gust per la intimitat o certa manera d'habitar que reprenen els nous pobladors després del Repartiment. Tampoc existeixen assentaments rurals de primera generació, d'autoconsum, l'Horta és una zona on l'intercanvi i el mercat és llei des de temps molt antics. Trobem, això sí, cases de planta basilical, similars a les més arcaiques cases pairals catalanes, però amb la variant dialectal local que adopta influències islamitzants en la seua relació amb l'exterior , cases d'una o diverses crugies, palaus rurals construïts com cases-pati, barraques de coberta vegetal , de les que hi va haver una varietat important de juxtaposicions i maclajes entre els diferents cossos que configuraven la granja camperola, a més de porxades, assecadors, etc . Arquitectures que es dibuixaven en un paisatge fràgil construït per un sistema de sèquies en palmeta que s'obrien des del Túria sobre un parcel·lari generat en part per antigues centuriacions romanes. Paisatge que ha canviat en el temps, des de sistemes tancats per bardisses i vorejats d'arbrat, a camps oberts de conreus herbacis, on la profunditat de paisatge és parella de la seua fragilitat.
Altres elements que defineixen el paisatge són els camins , amb la seva estructura i traçat , els seus ponts, creus de terme, les pròpies entrades a la ciutat. Camins com el de Godella, Moncada, Torrent, tan transformats que assumeixen un trànsit de vegades impossible, o bé camins més tranquils com el Camí del Molí de la Campaneta, el del Pou d' Aparisi, d'Alfara , del Petxinar, etc., que ens permeten recórrer la varietat paisatgística que encara podem gaudir a l'Horta. Les sèquies, per la seva banda, són l'expressió de la cultura de l'aigua; una xarxa i una cultura que inclou possiblement fragments en ús des de temps de fundació de la pròpia ciutat i territori, on cal distingir enginys i arquitectures de gran interès com els assuts , les llengües , els sifons , els molins, els batans , que construir sobre les seves lleres. Finalment ermites , festes populars , Via Crucis , cementiris , espais i llocs on la idea de comunitat, de poble, es fa realitat, com podem veure a l'ermita del Pilar , de Vera , de Santa Anna a Albal, de Sant Roc de Museros, etc.
Aquestes són les arquitectures que dibuixen l'horta , unes arquitectures que han definit un paisatge sobre el qual una nova metròpoli s'alça en ocasions aliena als seus valors, perdent en aquest cas tot un potencial de memòria i de cultura que potser pogués ser de gran valor per construir una nova metròpoli diferent , més pròpia, menys global, però més autèntica.
LAS ARQUITECTURAS QUE DIBUJAN LA HUERTA
Capítulo del Libro “Veus per l’Horta” Valencia 2014. Imagen de Carles-Francesc
Su condición agraria de gran valor, junto a una construcción del territorio bien estructurada y depurada por el tamiz del tiempo, genera un complejo e interesante paisaje donde destaca un sistema patrimonial arquitectónico con un amplio repertorio de casas campesinas que cobijan a distintos grupos sociales: labradores, propietarios agrarios y pescadores -junto a las playas o la albufera-, además de un importante número de casas señoriales. Estructura que sin discontinuidad en el tiempo se ha asentado en el territorio; en un primer momento, tras el Repartiment, a partir de grandes alquerías rodeadas de cabañas y tuguriums que albergaron a siervos y colonos, y más tarde habitando edificios dispersos, o formando alineaciones, o en su caso densificando las alquería medievales y creando núcleos rurales agrupados cuyas arquitecturas que han llegado hasta nosotros.
La presencia en el centro de l’Horta de la ciudad de Valencia, propició la presencia de importantísimas alquerías señoriales en su entorno, levantadas a lo largo del tiempo por influyentes familias del reino; en muchas ocasiones vinculadas a las casas que los mismos propietarios tenían en la ciudad, con una relación particular y complementaria entre ellas, pues cumplían, junto a las funciones de una explotación agraria, el cometido de abastecer a la casa señorial y albergar a la familia en determinados momentos, críticos, lúdicos o estacionales. Relación que más tarde imitó la burguesía agraria y financiera, instalada en la Valencia liberal.
Solo las arquitecturas más arcaicas están ausentes del universo arquitectónico de l’Horta. Pocos vestigios quedan, salvo el parcelario y en algunas estructuras de riego del pasado romano o islámico. Solo el gusto por la intimidad o cierta manera de habitar que retoman los nuevos pobladores tras el Repartiment. Tampoco existen asentamientos rurales de primera generación, de autoconsumo, L’Horta es una zona donde el intercambio y el mercado es ley desde tiempos muy antiguos. Encontramos, eso sí, casas de planta basilical, similares a las más arcaicas casas pairales catalanas, pero con la variante dialectal local que adopta influencias islamizantes en su relación con el exterior, casas de una o varias crujías, palacios rurales construidos como casas-patio, barracas de cubierta vegetal, de las que hubo una variedad importante de yuxtaposiciones y maclajes entre los distintos cuerpos que configuraban la granja campesina, además de porxadas, secaderos, etc. Arquitecturas que se dibujaban en un paisaje frágil construido por un sistema de acequias en palmeta que se abrían desde el Turia sobre un parcelario generado en parte por antiguas centuriaciones romanas. Paisaje que ha cambiado en el tiempo, desde sistemas cerrados por bardisses y bordeados de arbolado, a campos abiertos de cultivos herbáceos, donde la profundidad de paisaje es pareja a su fragilidad.
Otros elementos que definen el paisaje son los caminos, con su estructura y trazado, sus puentes, cruces de término, las propias entradas a la ciudad. Caminos como el de Godella, Moncada, Torrent, tan transformados que asumen un tráfico en ocasiones imposible, o bien caminos más tranquilos como el Camí del Molí de la Campaneta, el del Pou d’Aparisi, de Alfara, del Pechinar, etc., que nos permiten recorrer la variedad paisajística que aún podemos disfrutar en l’Horta. Las acequias, por su parte, son la expresión de la cultura del agua; una red y una cultura que incluye posiblemente fragmentos en uso desde tiempos de fundación de la propia ciudad y territorio, donde hay que distinguir ingenios y arquitecturas de gran interés como los azudes, las lenguas, los sifones, los molinos, los batanes, que se construyeron sobre sus cauces. Por último ermitas, fiestas populares, Vía Crucis, cementerios, espacios y lugares donde la idea de comunidad, de pueblo, se hace realidad, como podemos ver en la ermita del Pilar, de Vera, de Santa Anna en Albal, de Sant Roc de Museros, etc.
Estas son las arquitecturas que dibujan la huerta, unas arquitecturas
que han definido un paisaje sobre el cual una nueva metrópoli se levanta en
ocasiones ajena a sus valores, perdiendo en ese caso todo un potencial de
memoria y de cultura que quizás pudiera ser de gran valor para construir una
nueva metrópoli distinta, más propia, menos global, pero más auténtica.
