A partir d’aquestes premisses es desenvolupa la tasca del professor en el camp de l’estudi de l´arquitectura popular, que es va centrar en dos grans treballs: la publicació dels llibres Els molins de vent mallorquins i Les barraques valencianes. A més de la construcció de les veus Barraca, Mas, Alqueria, Tanyada, Riurau, Coberta, etc, als diccionaris fets, davall la direcció de Francesc de Borja Moll, al llarg dels anys 30 i 40 del segle passat. Sense oblidar les observacions entorn a l´arquitectura que aporta a la seua gran obra La Ciutat de València publicada ja molt més avant en el temps.
En aquesta tasca podem distingir un interés particular en:
- El coneixement directe de la cultura popular del país. Interés per la llengua que el fa recollir els mots i paraules pròpies d’una cultura, en particular del món rural. Curiositat per la literatura, pel coneixement d’ allò publicat, de buscar relacions entre els diversos autors –una llavor pròpia de l’erudit que sempre va ser-.
- La voluntat de conéixer els mots i les variacions locals; disciplina que va dependre dels seus professors a Madrid, tots ells influïts per les línies que devenien de les escoles alemanyes que uns anys abans varen revolucionar el coneixement, en particular la lingüística, l’etnografía i l’arquitectura, i ens deixaren una importantísima documentació d´una cultura presa uns pocs anys abans de la transformació social, cultural y econòmica que la va fer desaparéixer.
- Una relació de vegades complexa amb el treball de camp, deguda, en part, a la seua condició d’exiliat a Mallorca, ciutat on va escriure el llibre sobre la barraca valenciana. Llibre que inclou unes imatges prestades en la major part, cosa que ens assabenta de la poca capacitat de moviment que Manuel Sanchis Guarner tenía en aquell moment, a més de la precarietat de mitjans per elaborar el treball.
- Importància de la cultura, la tècnica, el llenguatge i també de l’home que habita i construïx l´arquitectura; qüestions que, totes plegades, juguen un paper fonamental a l’hora de configurar la casa: el lloc cultural per excel·lència. En aquesta cultura tradicional es conserven les formes, tant les lingüístiques com les constructives; vincular les paraules amb les formes i les coses té un gran valor, ja que ens parla de l´origen de les formes, de les transformacions dialectals, etc. Plantejament que inclou a la vegada la capacitat de transformació en aquestes societats dintre d’una cultura basada en la mímesi, en la tradició.
- A més d´una decantació no determinista en l´arquitectura i en les relacions amb l´entorn cultural, qüestió que ens permet aproximar-nos a una concepció relativament moderna del paisatge, on la idea de transformació,”d’excitació i reacció”, com ell diu, mostra una visió, podríem dir, d’actualitat
Aquest pensament es desenvolupa en els seus dos llibres; uns estudis ben raonats, on fa un compendi de tot allò que en eixe moment es coneix entorn a aquestes manifestacions de l´arquitectura popular. És possible que siguen els primers llibres científics moderns sobre la nostra arquitectura popular; llibres estructurats a partir d’ un coneixement lògic i erudit, que se n’ix completament del localisme tradicionalista, per a entendre el folklore como una branca del coneixement i no com una mera identificació local. Dos llibres que publica l’editorial Barcino entre els anys 1955 a 1957; una època en la qual habitava a Mallorca, translocat pel franquisme; dos llibres des dels quals construirem aquestes reflexions.
La biografia de Manuel Sanchis Guarner relativa al treballs sobre l´arquitectura popular
No és el lloc per fer una biografia de MSG, volem sols ressenyar que es formà com a filòleg i historiador al Centre d’Estudis Històrics de Madrid, on fou deixeble de Menéndez Pidal, Navarro Tomàs i Américo Castro, entre d’altres.
- El 1933 Col·laborà a l’ALPI (“Atlas Lingüístico de la Península Ibérica”). Va publicar La llengua dels valencians.
- L’ any 1936 s’incorporà a l’equip d’enquestadors de l’”Atlas Lingüístico de la Península Ibérica” i recorregué els Països Catalans per fer les enquestes per a la part catalana de l’ obra esmentada.
- Entre 1939 i 1943 va dependre l’alemany al Camp de Concentració de Monteolivete, a València, on va traduir l’obra de Max Thede “Die Albufera von Valencia”, fent un exercici d’aproximació real als deixebles de l’escola d´Hamburg.
- De 1943 a 1959 va residir a Mallorca, on ajudà el gran filòleg mallorquí Francecs de B. Moll, en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear, que havia iniciat mossèn Alcover. En aquells anys també seguí treballant en la història lingüística i literària valencianes, amb llibres com “Introducción a la historia lingüística de Valencia” (1949), que prologà el seu mestre, Menéndez Pidal. Des del 1950 formava part de la Institució Alfons el Magnànim.
- Fins al 1959 visqué a Mallorca exercint de professor d’idiomes i col·laborant molt eficaçment en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear. També per aquell temps féu les darreres enquestes per a l’”Atlas Lingüístico de la Península Ibérica” esmentat i fou encarregat de preparar la publicació d’aquesta gran obra dialectològica, el primer volum de la qual fou presentat en el Congrés de Filologia Romànica d’Estrasburg (1962).
En el capítol segon del seu llibre sobre els Molins de Vent a Mallorca -1955, ens parla del seu interés per esta arquitectura i les raons que el portaren a estudiar estes manifestacions de la cultura popular, les quals valora particularment, anomenant-les en el seu llenguatge de fa 63 anys com “elements pintorescos, o manifestacions del folklore del país”; elements que hui s’ han desvetlat essencials per a la construcció del paisatge, per la qual cosa, hui s’anomenen “elements caracteritzadors del paisatge”, vist el canvi que en el temps han tingut les paraules, que, com molt be diu MSG, cal atendre-les en el moment social i temporal en què són usades.
Conceptes a l´hora d’ estudiar l’ arquitectura popular.-
Vejam el que diu al primer dels epígrafs d’ un dels llibres,Els Molins a Mallorca:
- Sobre el “Tipisme”: allò que individualitza un lloc i una gent, és eI conjunt de formes tradicionals de cultura popular, subordinades als esdeveniments històrics, a les condicions geogràfiques i a l’economia social.
- De la “cultura popular material” diu que es més que un simple motiu de pintoresquisme: inclou una tècnica, una nomenclatura, i sovint també unes creences, uns refranys, unes cançons, elaborats pels pagesos i menestrals de cada país, arrelats a la terra conreada, aferrats a la tradició, refractaris a les innovacions de la civilització.
Inclou aquí una qüestió molt actual: la diferencia de dos conceptes necessàriament pròxims i alhora tan diferents com són cultura i civilització.
- La cultura, propera a la terra i als mites i ritus que s’han construït al llarg del temps, propera als homes i dones que l’han construïda amb el seu esforç callat i col·lectiu. La cultura parla dels individus que formen una comunitat, de la manera de viure, de menjar, de treballar, de les seues il·lusions i creences. Està directament vinculada a la terra on naix. Allò rural, en aquest cas, és paradigma de la cultura, ja que ens acosta als orígens, als ancestres. I la casa rural, l’ element bàsic de referència.
- La civilització pertany al món de les idees, al pensament dels pobles, sempre es desvincula de la terra, el seu escenari és la ciutat, l’àmbit d’existència, l’Estat i la seua escala les nacions, els grans territoris.
El conflicte entre rural i urbà, entre ciutat i camp, entre civilització i cultura, ha estat present i ha marcat les relacions entre la ciutat i el territori. Podem així entendre el desinterés dins de la nostra potent civilització contemporània per la cultura rural, per allò atàvic, per allò que uneix a la terra, allò que tant li interessava a MSG; a més de lo fràgil que resulta el paisatge rural – i la seua cultura- enfront de les transformacions de la civilització contemporània.
Sobre els mètodes de treball entorn a l´arquitectura i la cultura popular.-
Podem observar en els seus treballs que el nostre autor es decanta teòricament per referències directes a la metodologia de l’escola d’Hamburg. Diu sobre els mètodes: “Diversos filòlegs, aplicant el mètode d’investigació dialectal “Worter und Sachen”, en què el vocabulari és estudiat en la seua íntima relació amb la cultura popular material, s’han ocupat dels molins de vent baleàrics, posant la geografia lingüística i la historia cultural en estret i fecund contacte”. Però en les seues publicacions podem constatar que ell no utilitza directament aquest mètode. MSG té molt en compte allò publicat, però no aporta un treball de camp inèdit que garantisca aquesta metodologia –qüestió bàsica en aquesta disciplina tedesca-.
En la seua inigualable tasca es decanta per la llavor pròpia d`un erudit, d’un investigador curiós que va, a poc a poc, recollint alló que coneix de la societat en la que viu, alló que ha parlat amb altres persones. Recolzant-se en un treball de recopilació i reinterpretació d’ alló que altres han fotografiat en ocasions, o redibuixant, les fotografies d’ anteriors treballs.
Es podria dir que es tracta de la tasca del curiós coneixedor de lo publicat i a la vegada interessat per desvetlar allò que coneix de la seua experiència personal. Centrat en la seua veritable passió pels llibres, per la bibliografia, per les paraules i per la vida d’elles i de com les persones les utilitzen. El coneixement de les fonts documentals i la seua naturalesa curiosa, li permeten relacionar la informació que rep de molt diverses fonts, informació que contrasta amb el seu saber personal, amb la seua experiència vital amb el poble; però el fet de no disposar de llibertat de moviments, de mitjans, o d’una infraestructura básica, en aquella època de penúria, fa que la presa de treballs de camp no estiga al nivell d’ allò altre, de la seua capacitat d´accés a materials bibliogràfics de primera mà. I és aquí on es mou molt bé el mestre, amb una ampla referència bibliogràfica on destaquen filòlegs i folkloristes locals, particularment: L’arxiduc Lluís Salvador, el seu company Francesc de B. Moll, Friz Kruger i els deixebles de l’escola alemanya, entre els quals estava el jove Max Thede, i per descomptat Menéndez Pidal, Violant i Simorra i Julio Caro Baroja, el seu mestre.
Així doncs, entenc que els seus treballs pertanyen més al món de l’erudició, que a la doctrina del pensament de la lingüística i la dialectologia d’uns anys abans.
Els Molins de Vent de Mallorca.-
És el primer dels llibres que publica sobre aquest tema d´arquitectura popular i amb ell enceta la relació amb l´editorial Barcino, l’any 1955. Es tracat d´un opuscle de 57 planes de 19 per 13,5 cm, editat en rústica amb una informació gràfica important, en la qual es barregen fotografies, dibuixos i làmines de pintures sobre temes propis de l´obra. Junt a les imatges de l’autor, fotografies i alguns esquemes i dibuixos; en general, aporta làmines de Francesc. Moll, de Miquel Fullana, algunes de Julio Caro Baroja, etc. i les fotografies de Tous, de l´editorial Roco, i de l´Album Meravella. Es de destacar l´absència de planimetria, no apareix ni un sol planol dels molins ni de les relacions amb ses posesions o el territorri.
Sobre els molins pensa, i eixa es la raó del llibre, que estos artefactes són alguna cosa més que el motiu per a una fotografia, un quadre o una vinyeta de decoració folklórica. Interessava estudiar llur técnica, arreplegar el vocabulari d’ eixe món i eixa tècnica; calia entrar-hi, veure com funcionaven, parlar arnb els moliners, enregistrar les característiques d’aquesta indústria popular, abans que no perdés la vitalitat, comparar-les amb les de la indústria deIs altres països, i determinar-ne quines són les diferències.
Inclou un primer capítol sobre els molins com a elements caracteritzadors del paisatge mallorquí, amb una cita de Pius XI que fa referència a uns pelegrins i sacerdots mallorquins que cincuanta anys arrere havien passat, ocasionalment, per la badia de Palma, amb aquestes paraules: “ebbene, figlio, esistono ancora quelli bianchi mulini”
Acaba el capítol amb una certa nostàlgia dels molins: “Cap d´ells es conserva ara en activitat, i tampoc no en queda ja cap sencer. A Palma només n´hi ha un de restaurat....... es segur que la majoria dels mallorquins joves desconeixen el funcionament dels antics molins de vent”.
El segon dels capítols parla de l’interés pels estudis de cultura material popular -com ja hem parlat abans-, però és interessant insistir en el tema, perquè es tracta de la part teòrica més important. Incideix en la idea que per “cultura popular material” no deu entendre’s un simple motiu de pintoresquisme. Més bé es tracta del conjunt d´una tècnica, una nomenclatura, i sovint també, unes creences d’ un lloc i un país, aferrats a la tradició,
En aquest capitol entra de ple en el seu món, en la bibliografia, aqui trobem el treball d´un erudit amb coneiximent de les últimes publicacións entorn al tema en questió: la primera es la refència a la monumental obra “Die Balearen” de l’arxiduc Lluís Salvador (Würzburg und Leipzig 1897). També a l’investigador suec Peter Rokseth dedica a la molturació un capítol del seu excellent llibre “Terminologie de la culture des céréales el Majorque”(Barcelona 1923), també a l’estudi sobre els molins de vent portuguesos del mestre alemany de la dialectologia i l’etnografia romànica Fritz Krüger, Notas etnografico-lingüisticas da Póvoa de Varzim “Boletim de Filologia, IV-1936”. A més d’ altres investigadors de l´Escola tedesca, així com al “Butlletí de Dialectologia Catalana”; i s´excusa dient que “No he pogut consultar el treball de W. Schaffer, Methodische Fragen eur Windmühlenforschung(Volkswerk I943. I35)”
La resta del llibre es una descripció minuciosa de les parts i del funcionament del molins , així com un estudi comparatiu dels diversos tipus de molins ibèrics.
La Barraca Valenciana
Aquest segon llibre sobre el tema rural, editat per Barcino el 1957, de 94 pp., segueix les traces de la seua obra anterior. Es reedità en facsímil a València el 1999, per la Institució Alfons el Magnànim.
És un llibre d’ edició i formes modestes, però un llibre essencial per al coneixement d’ una de les arquitectures populars mé interessants i característiques del nostre país: la barraca. Una construcció i un tipus que s´ endinsa en el temps i ens transporta als orígens de les nostres cultures; a l’ origen de les paraules, de l’habitar, del refugiar-se com a acció primera i necessitat bàsica de la persona, on es troben molts paradigmes del llenguatge.
El gran valor d’ esta publicació, des del meu punt de vista, ha estat ser un llibre molt disciplinat que recull tot el que hi ha en eixe moment entorn a la Barraca. Valore particularment l’índex i la manera en què descriu l´arquitectura, l´espai i la vida dintre de la barraca; de manera que es pot, perfectament, abastar allò que és dífícil de comprendre: l’acció cultural d’ una societat identificada amb una manera d’entendre el fet d’ habitar i l’habitatge amb la cosmologia que du vinculada: paraules, llenguatge, formes, utillatge, estructures espacials, ordenació del territori, etc.
El llibre, d’alguna forma, ha estat, en el meu cas, model d’ una manera de treballar. I des del seu exemple he intentat dur a cap la meua tasca d’ estudi de l´arquitectura rural, seguint i insistint en una máxima que ell personalment em va aconsellar, en les poques visites que li vaig fer a sa casa de la plaça Canoves en València, alló que potser li haguera agradat incorporar al seu llibre: els dibuixos i alçaments de cases, de barraques, incorporant la diversitat existent de formes, amb les mesures i les condicions constructives; el treball de camp d’ un arquitecte, que, d’ alguna manera, completa el treball del llinguïsta.
Per supost, el capítol de bibliografia és essencial en este llibre, escrit des de la distància, des de Mallorca, així es pot entendre que inicia el seu llibre citant Caro Baroja en la seua magnífica obra Los pueblos de España de 1946. Separa dos tipus d’estudis: els intel.lectuals i els populistes. Agrupa els anys daurats d’estudis etnogràfics sobre el tema: Mora, Martorell i Gosalvez, La barraca de la Vega de València publicada el el Butlletí de la Societat Central d’Arquitectes de Madrid, 1917. Michavila el 1918 publica en el Butlletí de la Reial Societat de Geografia d’Espanya la seua obra “La barraca Valenciana”. Martinez Aloy el 1920, Lampérez i Romea el 1922, Hug Schuchardt el 1923 a la Revista de Dialectologia Catalana.
En els anys 30 hi ha també una forta incidència bibliogràfica amb alguns dels millors estudis:
Almela i Vives. The Cottage of València 1920, el Diccionari CVB i en el Vocabulari popular de l’art de la construcció de Francesc. Moll. Max Thede en “Der Haus” Dintre del seu estudi “Die Albufera von València”. Cases Torres en l’estudi Monogràfic de la barraca de 1943, publicat un any després al seu llibre La habitación y los Núcleos de población en la Vega de Valencia,Madrid, 1944. Violant i Simorra a l’ article “L’albufera de València e i suoi Pescatori” Milà, 1951. I, per últim, el mateix any -1951- l´estudi de Wilheim Giesen “Tipos de casas en la Peninsula Ibérica” publicat per la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares.
Podem observar que manté en un mateix pla els estudis acadèmics i els treballs poètics o literaris: Teodor Llorente i el seu poema “La barraca valenciana”, 1883. Vicent Blasco Ibañez i la seua novel.la “La Barraca”, 1898. Encara que hem de deixar en evidència que no dóna valor als estudis iconogràfics. D´aquesta manera, trobem a faltar referència a les imatges que va haver de conèixer del pare Tosca existents a la sagristia de l’Església de Sant Tomàs, església que cita al seu llibre La Ciutat de València. A l´iconografia barroca dels taulells, que segur coneixia, així com als gravats populistes o cultes sobre este tema tan recurrent. Com veurem, no es tenen en compte els fons pictòrics, els plànols, mapes i altres documents que ens permeten veure en el temps la barraca valenciana. La poca importància que es dóna a la iconografia queda patent en la confusió que s’evidencia en molts autors sobre l’origen de la barraca i que malauradament el nostre autor insisteix a repetir.
Al llarg del llibre, Manuel Sanchis Guarner mostra tres apartats molt clars: Situació física de la barraca en el paisatge. Alçada, coberta i planta de la barraca i, per últim, un capítol sobre les diverses classes de barraques.
És de justícia, en l’anàlisi d’aquest llibre, valorar el treball de l’autor, però també insistir en la importància de dos obres de la bibliografia aportada, per la influència sobre el llibre de MSG. La primera és l´opuscle de Victor Gosalvez que ens dóna les bases formals de la barraca, l’estructura, la seua construcció, etc. Però serà l’inigualable treball de Max Thede sobre l´Albufera de València i el seu capítol sobre la casa, sobre la barraca, el que marcarà decididament el llibre del nostre autor. El treball, traduït de l´alemany per MSG mentre era presoner al camp de concentració de Molteolivete, a València, és una de les bases més importants de l´obra, de la qual és deutora, i, fins i tot, pense que alguna cosa va tindre a vore el fet de la tràgica relació d’ambdós autors, situats en els plànols contraposats dels esdeveniments polítics de l´época..
Bibliografía:
- SANCHIS GUARNER, MANUEL (1957) - Les Barraques Valencianes. Ed. Barcino Barcelona, 94 pp. (Valencia 1999)
- Molins de Vent a Mallorca, Ed Barcino, Barcelona (1955).
- La Ciutat de València, València
- THEDE, MAX: (1933) “Die Albufera von València”. Eine volskundliche Darstellung. En Volkstum und Kultur der Romanen, VI Hamburg.
- Die Albufera von València, traducció valenciana de Robles i Sabater, Ferran. Publicada PUV 2009
