domingo, 31 de enero de 2016

Alqueria de Bartol- València




Alquería de Bartol vista por M. Angel Sáiz sobre 1940 y comparativa de Angel Martínez en 2015, presentadas en el libra "La Valencia desaparecida", Val 2015

(val) L'Alqueria de Bartol a Faitanar, a prop del Camí Vell de Torrent és una de les alqueries tardomediavals desaparegudes a la segona meitat del segle XX, es tracta d'una peça de valor particularment interessant que ha estat inclosa en el catàleg de béns de naturalesa rural del Ajuntament de València per l'interès arqueològic que encara tenen les seues ruïnes, les quals ens poden donar informació sobre com eren aquestes interessants alqueries que provenen directament de l'època del Repartiment.

Les condicions actuals d'aquesta ruïna són les següents: referència EPE_SUR_19.01, Localitzada en el Districte 19 és Sòl Urbà en la condició del Pla General, amb nivell de protecció Bé de Rellevància Local i la Categoria d'Espai de Protecció Arqueològica: No constava com protegida en el Pla General de 1989, es va incloure ja en el Revisió del Catàleg de 2003-2008, autor de la fitxa: M. del Rey


El paisatge ens mostra una zona degradada d'hortes amb algunes cases que envolten les ruïnes de l'antiga alqueria. De l'antiga alqueria sabem que es tracta d'un conjunt d'edificis al voltant de l'alqueria principal d'època tardomedieval, possiblement d'època cristiana, però no hi ha dades de evidencien que el seu origen no sigua més antic. Els tàpies i murs ens situen en els segles XIII-XIV, o potser siguen anteriors en el temps.

La seua estructura és molt complexa i en el conjunt es troben la casa principal, patis, cases de colons, magatzems, etc. Amb diferents tipus de fàbrica, des de tàpials a fàbriques de rajola de mida ampla, d'època foral. Arcs de maó de mig punt, cantonades de carreus, etc, ens parlen de la riquesa de la construcció.

A la fitxa del catàleg es recomana que el Pla Parcial proposarà les dotacions públiques de la xarxa secundària a l'entorn de l'alqueria de Bartol, procurant sempre la valoració de les ruïnes del bé a protegir. Aquest àmbit definirà un perímetre en el que la geometria atengua les formes del parcel·lari històric del lloc. Elements caracteritzadors del paisatge a incloure en l'àmbit: Camí d'accés a l'antiga alqueria i Parcel·lari circumdant. El Pla Parcial haurà d'anar acompanyat d'un Estudi d'Incidència Paisatgística, deixant les ruïnes integrades en una àrea de parc o zona adequada per valorar el bé, amb l'estudi arqueològic necessari per comprendre-ho i valorar-cultural i socialment. Falta que ho tinguen en compte.

En l'actualitat el llibre d'Ángel i Andrés Martínez "La Valencia Desaparecida" ens mostra una imatge de l'alqueria en els últimns moments de la seua exstència, allá per els anys de 1940. 


(cast) La Alquería de Bartol en Faitanar, cerca del Camí Vell de Torrent es una de las alquerías tardomediavales desaparecidas en la segunda mitad del siglo XX, se trata de una pieza de particularmente interesante que ha sido incluida en el Catálogo de Bienes de Naturaleza Rural del Ayuntamiento de Valencia, por el interés arqueológico que aun tiene sus ruinas, las cuales nos pueden dar información sobre cómo eran estas interesantes alquerías que provienen directamente de la época del Repartiment.

Las condiciones actuales de esta ruina son las siguientes: referencia EPE_SUR_19.01, Localizada en el  Distrito 19 es Suelo Urbano en la condición del Plan General, con nivel de protección Bien de Relevancia Local y la Categoría de Espacio de Protección Arqueológica: No constaba como protegida en el Plan General de 1989, se incluyó ya en el Revisión del Catálogo de 2003-2008.

El paisaje nos muestra una zona degradada de huertas con algunas casas que rodean las ruinas de la antigua alquería.  De ella sabemos que se trata de un conjunto de edificios entorno a la alquería principal de época tardomedieval, posiblemente de época cristiana, pero no hay datos de evidencien que su origen no sea más antiguo. Los tapiales nos sitúan en los siglos XIII-XIV, o quizás sean anteriores en el tiempo.

Su estructura es muy compleja y en el conjunto se encuentran la casa principal, patios, casas de colonos, almacenes, etc. Con distintos tipos de fábrica, desde tapiales a fábricas de ladrillo de tamaño amplio, de época foral. Arcos de ladrillo de medio punto, esquinas de sillería, etc, nos hablan de la riqueza de la construcción.

En la ficha del catálogo se recomienda que el Plan Parcial propondrá las dotaciones públicas de la Red Secundaria en el entorno de la alquería de Bartol, procurando siempre la valoración de las ruinas del  bien a proteger. Este ámbito definirá un perímetro cuya geometría atienda a las formas del parcelario histórico del lugar. Elementos caracterizadores del paisaje a incluir en el ámbito: - Camino de acceso a la antigua alquería - Parcelario circundante.  El Plan Parcial deberá ir acompañado de un Estudio de Incidencia Paisajística, dejando las ruinas integradas en un área de parque o zona adecuada para valorar el bien, con el estudio arqueológico necesario para comprenderlo y valorarlo cultural y socialmente.


En la actualidad el libro de Ángel y Andrés Martínez “La Valencia Desaparecida” nos muestra una imagen comparativa de la alquería con una vista de 1940 de M. Ángel Sáiz y otra comparativa del estado actual de Ángel Martínez y que presentamos en esta entrada del blog.

miércoles, 6 de enero de 2016

La Ermita de Sant Jordi en el Puig. Por Miguel del Rey.





L'Ermita de Sant Jordi és originària de 1574 i va ser restaurada el 1927. El paisatge on s'insereix: L'ermita està dins d'un jardí clos i tancat on es troba a més de la capella una casa ermitana habitada per masovers. Tot això en els voltants del polígon industrial i de l'Estació de ferrocarril del Puig; al lateral al pas elevat que creua el ferrocarril, enfront d'un camí d'entrada al polígon industrial amb trànsit molt pesat i molta contaminació ambiental.



L'arquitectura de l'ermita: Encara pertanyent a l'Ajuntament de València, està situada al terme del Puig, a la partida anomenada del Camí de València. L'edifici, elegant i de modestes dimensions, és una petita construcció prismàtica de planta quadrada, coberta de cúpula octogonal peraltada de teula vidriada blava amb arestes blanques i bola de pedra en la rematada. Tots els murs són obra de maçoneria compostos de pedra rogenca, menys els cantons, que formen cadenes de maó en aparell de soja i fumada, el mateix que els brancals i la llinda recte de la porta d'entrada. Els batents de les portes es cobreixen de planxes de bronze amb claus piramidals i presenten frontisses de ferro forjat. El sòcol de sillarejo i la vorera de mosaic donen solidesa i prestància a aquesta petita ermita, que després de ser restaurada el 1927, baix la direcció de l'arquitecte Francisco Mora, es troba molt ben cuidada.



El retaule de l'altar, que és una mènsula correguda amb peu i adornada amb sacres, crucifix i faristol, és panell de mosaic daurat i policromat en què es representa a Sant Jordi. Es troba enquadrat per un marc de fusta tallada i un frontó de molt relleu amb l'escut de València. Sobre unes rajoles, a la base, es troba escrita la següent inscripció: «El gloriós Sant Jordi Patró del València i del Seu Regne. Any MCMXXVII ».En els paraments laterals hi ha altres dos panells de mosaic, representant, el de l'esquerra, l'entrada a València del rei Jaume, i el de la dreta, l'Aparició de Sant Jordi a la batalla del Puig.



Completen la decoració del conjunt un arrambador de rajoles policromats, un especejament de carreus a les parets i els quatre àngels, també en mosaic, i un artístic floró, a la cúpula. En els timpans ia les parets laterals figuren també uns adorns renaixentistes d'estuc blanc.


Als segles XIII i XIV només hi va haver emplaçat en aquest lloc una creu senzilla sobre pedra mola que servia de pedestal. A finalitats del segle XVI els jurats de València van acordar substituir-la per una ermita que, per fi, va haver de ser acabada pels mercedaris del Puig. L'actual creu de pedra o «Peiró» és la mateixa que va existir en els voltants del portal de la Mar, datada en 1574.

En 1862 es va col·locar una làpida amb inscripció recordatòria de l'origen d'aquesta ermita, il·lustrada amb una magnífica composició de taulellets historiada representant la batalla del Puig, panell actualment inexistent.

La casa, modernista, es compon de murs paral·lels a façana i coberta formant frontó, amb aigües vessants a façanes laterals; xemeneies, contraforts, reixes, fenestració, fusteria, etc donen suport a un ambient medievalista.

Cal destacar les rajoles i làpides existents a l'entorn de l'ermita i al jardí, en particular l'arbrat adult existent i el sotabosc arbustiu; les traces són geomètriques i estan ben cuidades, cal destacar l'eix central del parc i l'espai recollit davant de la casa.



Originaria de 1574, fue restaurada en 1927

El paisaje donde se inserta: La ermita está dentro de un jardín recoleto y cerrado donde se encuentra además de la capilla una casa ermitana habitada por guardeses. Todo ello en las inmediaciones del polígono industrial y de la Estación de ferrocarril del Puig; en el lateral al paso elevado que cruza el ferrocarril, frente a un camino de entrada al polígono industrial con tráfico muy pesado y mucha contaminación ambiental.

La arquitectura de la ermita: Aunque perteneciente al Ayuntamiento de Valencia, está situada en el término del Puig, en la partida denominada del Camino de Valencia. El edificio, elegante y de modestas dimensiones, es una pequeña construcción prismática de planta cuadrada, cubierta de cúpula octogonal peraltada de teja vidriada azul con aristas blancas  y bola de piedra en el remate. Todos los muros son obra de mampostería compuestos de piedra rojiza, menos las esquinas, que forman cadenas de ladrillo en aparejo de soja y tizón, lo mismo que las jambas y el dintel recto de la puerta de entrada. Los batientes de las puertas se cubren de planchas de bronce con clavos piramidales y presentan bisagras de hierro forjado. El zócalo de sillarejo y la acera de mosaico dan solidez y prestancia a esta pequeña ermita, que tras ser restaurada en 1927, bajo la dirección del arquitecto Francisco Mora, se halla muy bien cuidada.

El retablo del altar, que es una ménsula corrida con pie y adornada con sacras, crucifijo y atril, es panel de mosaico dorado y policromado en que se representa a San Jorge. Se halla encuadrado por un marco de madera tallada y un frontón de mucho relieve con el escudo de Valencia. Sobre unos azulejos, en la base, se halla escrita la siguiente inscripción: «Lo gloriós Sant Jordi Patró del Valencia y del seu Regne. Any MCMXXVII». En los paramentos laterales existen otros dos paneles de mosaico, representando, el de la izquierda, la entrada en Valencia del rey don Jaime, y el de la derecha, la Aparición de San Jorge en la batalla del Puig.

Completan la decoración del conjunto un arrimadero de azulejos policromados, un despiece de sillares en las paredes y los cuatro ángeles, también en mosaico, y un artístico florón, en la cúpula. En los tímpanos y en las paredes laterales figuran también unos adornos renacentistas de estuco blanco.

En los siglos XIII y XIV sólo hubo emplazado en este lugar una cruz sencilla sobre pétrea muela que servía de pedestal. A fines del siglo XVI los jurados de Valencia acordaron sustituirla por una ermita que, al fin, hubo de ser terminada por los mercedarios del Puig. La actual cruz de piedra o «peiró» es la misma que existió en las inmediaciones del portal del Mar, fechada en 1574.

En 1862 se colocó una lápida con inscripción recordatoria del origen de esta ermita, ilustrada con una magnífica composición de azulejería historiada representando la batalla del Puig, panel actualmente inexistente.
La casa, modernista, se compone de muros paralelos a fachada y cubierta formando frontón , con aguas vertientes a fachadas laterales; chimeneas, contrafuertes, rejería, fenestración, carpintería, etc apoyan un ambiente medievalista.
Hay que destacar los azulejos y lápidas existentes en el entorno de la ermita y en el jardín, en particular el arbolado adulto existente y el sotobosque arbustivo; las trazas son geométricas y están bien cuidadas, hay que destacar el eje central del parque y el espacio recoleto frente a la casa.

Fuentes documentales. Trabajos de campo del autor
Bibliografía: J. Estevan y J.V. Llorens, en el libro: Catálogo Monumental de la Prov. de Valencia, Val-1986

Fuentes documentales. Trabajos de campo del autor
Bibliografía: J. Estevan y J.V. Llorens, en el libro: Catálogo Monumental de la Prov. de Valencia, Val-1986

lunes, 4 de enero de 2016

Camí Vell de Picassent en València, por Miguel del Rey

    El antiguo camino de Picassent separaba los antiguos cuarteles de Patraix y Ruzafa. En sus inmediaciones se situaban algunas de las mejores alquerías históricas y jardines de particular importancia, como indica el plano de A. Duarte. En la actualidad en el término de Valencia solo se puede distinguir una parte entorno a la tapia este del cementerio, junto al parque de la Rambleta, más un fragmento importante y denso en carga patrimonial entorno a la acequia de Rovella y la Cruz de Término. Una vez sale del término de Valencia, el camino se convierte en una vía verde ya construida de gran importancia, por lo cual sería aconsejable prolongar dicha vía hasta este término municipal.

 


        El Camí Vell de Picassent es uno de los principales caminos que unían la ciudad con las huertas del sur. Un camino muy transitado en tiempo pasado que en la actualidad ha sido recuperad en la zona de l ́Horta Sud, pero que necesita de una fuerte intervención de regeneración a partir justamente de la Cruz de Término, en el momento de introducirse en el término municipal de Valencia. Su trazado ofrece fragmentos con cierto interés, aunque las obras de grandes infraestructuras han roto la continuidad del camino sin  gesto alguno de continuidad. Esos fragmentos son capaces de cierta regeneración a partir de la Ronda Sur, entre el Cementerio General y el Parque de la Rambleta, un lugar particularmente interesante y con muy buena calidad en el paisaje urbano de la ciudad, interrumpido por las obras ferroviarias y más tarde por el cauce nuevo del Turia; a pesar de lo cual puede ser interesante conservar el inicio del camino histórico a partir de la Ronda Sur.

        En el entorno del camino encontramos una serie de edificios singulares: las alquerías de Xirivella, la denominada Nueva del Patriarca y la ermita de la Santa Aurora, ambas con protección arqueológica y las alquerías del Alba y de Noves. Es aquí su trazado sinuoso y algo profundo con respecto a los campos circundantes. Un trazado sorpresivo, de perspectivas cerradas, con un ritmo muy atractivo de casas y construcciones rurales a sus lados, incluyendo una densidad reseñable de elementos patrimoniales de cierto interés: El propio camino, la Cruz de Término, El sistema de acequias, en particular la de Rovella, las propias alquerías y algunos elementos rurales como un secadero y un antiguo horno, además de una conjunto de árboles de interés paisajístico y botánico.

        El camino se entrecruza con el trazado de la acequia de Rovella y aparecen pasos y pequeños puentes que saltan la acequia para acceder a los campos y propiedades. El paisaje agrario circundante esta formado por campos de agrios, frutales y huertas, algunas de ellas ya en desuso. Existen asentamientos de áreas industriales, en particular un aparcamiento de camiones, una instalación fuera de ordenación que perturba el paisaje. Los solados del camino merecen una reseña por su adoquinado en rodeno y por los acabados con guijarros de piedra negra en algunos puntos concretos entorno a la Cruz de Término, todo ello bastante ajado pero con el innegable valor documental de los solados antiguos y con el valor plástico de sus materiales. La vegetación en este punto es interesante. Las especies botánicas que encontramos al inicio del trazado del camino son las siguientes: Palmeras, cipreses de troncos añosos y de gran porte, Olivos centenarios y restos de las antiguas plantaciones de estos campos antes de ser sustituidos por el monocultivo del naranjo laureles, higueras, chumberas, etc.

        La orografía del camino es cambiante y las formas del trazado sinuosas en la zona de la Cruz. Los márgenes de piedra en seco definen el trazado del camino y construyen los aterrazamientos de los bancales. Bordes en muchos casos arruinados. Más adelante, ya cerca de la alquería de Noves, el camino deja de ser un “camino hondo” para subir a cota de los abancalamientos, y estos simultanean los cultivos de agrios con los de huerta, apareciendo en este caso perspectivas mas abiertas. En este punto el camino abandona el término, pero vuelve a entrar en la zona de les Llengües del Braç de Sant Jordi, un elemento con protección por parte del Tribunal de las Aguas y donde se encuentran tres alquerías con valor ambiental entorno a la Casa Anguila. A partir de este punto vuelve a salir del Termino de Valencia discurriendo como andén peatonal a lo largo del borde de la Autovía CV-400 hasta el Termino de Catarroja, quedando así unida toda la parte sur de la huerta con la ciudad.


(Val)         L'antic camí de Picassent separa els antics quarters de Patraix i Russafa. En els seus voltants es situaven algunes de les millors alqueries històriques i jardins de particular importància, com indica el plànol de A Duarte. En l'actualitat en el terme de València només es pot distingir una part entorn de la tàpia est del cementiri, al costat del parc de la Rambleta, més un fragment important i dens en càrrega patrimonial entorn a la séquia de Rovella i la Creu de Terme. Una vegada surt del terme de València, el camí es converteix en una via verda ja construïda de gran importància, per la qual cosa seria aconsellable prolongar aquesta via fins aquest terme municipal. 

        El Camí Vell de Picassent és un dels principals camins que unien la ciutat amb les hortes del sud. Un camí molt transitat en temps passat que en l'actualitat ha estat recupereu a la zona de l Horta Sud, però que necessita d'una forta intervenció de regeneració a partir justament de la Creu de Terme, en el moment de introduir-se al terme municipal de València. El seu traçat ofereix fragments amb cert interès, encara que les obres de grans infraestructures han trencat la continuïtat del camí sense cap gest de continuïtat. Aquests fragments són capaços de certa regeneració a partir de la Ronda Sud, entre el Cementiri General i el Parc de la Rambleta, un lloc particularment interessant i amb molt bona qualitat en el paisatge urbà de la ciutat, interromput per les obres ferroviàries i més tard pel llit nou del Túria; malgrat la qual cosa pot ser interessant conservar l'inici del camí històric a partir de la Ronda Sud.

        A l'entorn del camí trobem una sèrie d'edificis singulars: les alqueries de Xirivella, l'anomenada Nova del Patriarca i l'ermita de la Santa Aurora, totes dues amb protecció arqueològica i les alqueries de l'Alba i de Noves. És aquí el seu traçat sinuós i una mica profund respecte als camps circumdants. Un traçat sorprenent, de perspectives tancades, amb un ritme molt atractiu de cases i construccions rurals als seus costats, incloent una densitat ressenyable d'elements patrimonials de cert interès: El propi camí, la Creu de Terme, El sistema de sèquies, en particular la de Rovella, les pròpies alqueries i alguns elements rurals com un assecador i un antic forn, a més d'una conjunt d'arbres d'interès paisatgístic i botànic.

        El camí s'entrecreua amb el traçat de la sèquia de Rovella i apareixen passos i petits ponts que salten la sèquia per accedir als camps i propietats. El paisatge agrari circumdant està format per camps de cítrics, fruiters i hortes, algunes d'elles ja en desús. Hi assentaments d'àrees industrials, en particular un aparcament de camions, una instal·lació fora d'ordenació que pertorba el paisatge. Els paviments del camí mereixen una ressenya per la seua empedrat en pedra roja i pels acabats amb còdols de pedra negra en alguns punts concrets entorn a la Creu de Terme, tot això bastant atrotinat però amb l'innegable valor documental dels paviments antics i amb el valor plàstic dels materials. La vegetació en aquest punt és interessant. Les espècies botàniques que trobem a l'inici del traçat del camí són les següents: Palmeres, xiprers de troncs anyencs i de gran port, Oliveres centenàries i restes de les antigues plantacions d'aquests camps abans de ser substituïts pel monocultiu del taronger, llorers, figueres, xumberes, etc.

        L'orografia del camí és canviant i les formes del traçat sinuoses a la zona de la Creu. Els marges de pedra en sec defineixen el traçat del camí i construeixen els aterrassaments dels bancals. Bordes en molts casos arruïnats. Més endavant, ja a prop de l'alqueria de Noves, el camí deixa de ser un "camí fondo" per pujar a cota dels abancalaments, i aquests simultaniegen els cultius de cítrics amb els d'horta, apareixent en aquest cas perspectives més obertes. En aquest punt el camí abandona el terme, però torna a entrar a la zona de les Llengües del Braç de Sant Jordi, un element amb protecció per part del Tribunal de les Aigües i on es troben tres alqueries amb valor ambiental entorn de la Casa Anguila . A partir d'aquest punt torna a sortir de l'Acabo de València discorrent com andana de vianants al llarg de la vora de l'Autovia CV-400 fins al Acabo de Catarroja, quedant així unida tota la part sud de l'horta amb la ciutat.